La Plataforma per la Memòria del País Valencià ha presentat propostes de Memòria Històrica en l’Ajuntament de València

Documents presentats en el Registre General dirigits a l’Alcalde i al regidor Jordi Peris:

SOL·LICITUD AJUNTAMENT I ANNEX VALENCIÀ

El passat 28 de Gener una representació de la Plataforma va presentar les seues propostes en el Registre d’entrada de l’Ajuntament de València:

Persones, Col·lectius, Moviments Socials i Organitzacions signatàries:

Mª del Carmen Agulló Díaz (Caterática de la Universitat de València), Valencia Laica, CEDSALA, Associació Dones i Homes Lliures, Radio Klara, Acció Cultural del País Valencià, Lucila Aragó Carrión (co-Autora Guía Urbana de Valencia 1931 – 1939), Tornatemps, AABI (Asociación de Amigos de las Brigadas Internacionales), COS (Coordinadora Obrera Sindical), CAR (Colectiu Antifeixiste de Russafa), SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans), GEA (Grup d’Estudiants Ácratas), Societat Coral El Micalet, JJLL (Juventudes Libertarias de Valencia), Coordinadora 11 d’Abril, Assemblea InterCentres, JODAD (Joves per el Dret a Decidir), CGT (Confederación General del Trabajo), Assemblea de Veïns de Benimaclet, Poble Lliure, PDAD (Plataforma pel Dret a Decidir), Assemblea per les Llibertats i contra la Repressio(Assemblea Micalet), CNT (Confederación Nacional del Trabajo), Ernesto Rodrigo/Molino del Villar, Assemblea Interuniversitària, Joves de Patraix, Miguel Mezquida Fernández (Arqueòleg), Associació Científica ArqueoAntro, Miguel Morata Fortea (Librero), Intersindical Valenciana, Sindicato de Estudiantes, Pascual Moreno Torregrosa (Ing Agrónomo), Iaioflautas València, Carmen Oliveros Suay (Abogada)

PLATAFORMA PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

https://www.facebook.com/perlamemoriapv/?fref=ts

plataformaperlamemoria@gmail.com

A l’Ajuntament de la ciutat de València. A l’Alcalde i als Grups Municipals antifranquistes.

LA PLATAFORMA PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ I LES PERSONES A TÍTOL INDIVIDUAL, COL·LECTIUS, ORGANITZACIONS I MOVIMENTS SOCIALS SIGNATARIS

SOL·LICITAN Al PLE MUNICIPAL DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA:

PLATAFORMA PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

https://www.facebook.com/perlamemoriapv/?fref=ts

plataformaperlamemoria@gmail.com

A l’Ajuntament de la ciutat de València. A l’Alcalde i als Grups Municipals antifranquistes.

Com sabeu, el passat dia 17 d’Octubre es va celebrar a la ciutat de Vicálvaro la Trobada Estatal de Col·lectius de Memòria Històrica i Víctimes del Franquisme. D’aquesta trobada, al que van assistir més de 70 col·lectius i organitzacions antifranquistes, recollim aquesta Proposta Programàtica que ara us adjuntem:

Carta aprovada en la Trobada Estatal de Col·lectius de Memòria Històrica i de Víctimes del Franquisme, en la qual s’estableixen les reivindicacions que les entitats participants exigeixen a les Institucions de l’Estat:

“Exigim a les institucions de l’Estat la condemna del franquisme com a règim criminal en els termes declarats per l’ONU, de conformitat amb les Resolucions de les Nacions Unides adoptades per unanimitat per l’Assemblea General de l’ONU el 9 de febrer i el 12 de desembre de 1946, i el reconeixement de la Legalitat democràtica de la Segona República Espanyola.

Exigim a l’Estat espanyol el reconeixement jurídic, polític i social de totes les persones que van defensar la legalitat Republicana i dels que van lluitar contra el franquisme, el feixisme i el nazisme. Així mateix, exigim el reconeixement de la condició d’excombatents per la llibertat als guerrillers i guerrilleres, punts de suport i enllaços antifranquistes i altres antifeixistes que van combatre al costat dels aliats en la II GM, equiparant-los als militars de la República, així com el reconeixement institucional per a els que van integrar l’Exèrcit Popular i les forces de seguretat que es van mantenir lleials a la Segona República Espanyola.

Demandem el ple reconeixement jurídic de totes les víctimes del franquisme, el feixisme i el nazisme, donant-los similar tracte i reconeixent-los els mateixos drets que els reconeguts a altres col·lectius de víctimes de violència i d’agressions als Drets Humans; civils assassinats, desapareguts, condemnats a penes de presidi i en batallons de treballadors penats, morts a la presó, exiliats, víctimes de tortures, violacions o violència sexual, població civil víctima dels bombardejos feixistes durant la Guerra Civil, deportats i altres víctimes republicanes de la persecució nazi, bebès robats, els seus pares i mares, menors víctimes d’orfenats i preventoris franquistes, empleades i empleats públics depurats, víctimes de l’espoli dels seus béns, represaliats per la seua orientació sexual, rapades, etc…

Les propostes programàtiques que conté aquest document, i que a continuació s’enumeren, troben el seu fonament i suport en els Informes emesos pel Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades o Involuntàries i en l’Informe sobre l’Estat Español del Relator Especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, Pablo de Greiff, (tots dos presentats al setembre de 2014 en el Consell de Drets Humans de Nacions Unides), les recomanacions de les quals exigim, de manera irrenunciable, que siguen complides per part de l’Estat espanyol.

EL DRET A LA VERITAT

Asumpció explícita per part de l’Estat espanyol de la responsabilitat de garantir el dret a la Veritat de les víctimes del franquisme i del conjunt de la societat espanyola, conforme les recomanacions de les Nacions Unides.

Obertura i lliure accés a tots els arxius públics i privats existents en l’actualitat (policials, diplomàtics, militars, d’intel·ligència militar, penals, judicials, carceraris, municipals, de Falange Espanyola i de les JONS – Secció Femenina, i eclesiàstics, d’hospitals, clíniques i maternitats), i tots aquells relacionats en general o particular amb la repressió franquista i la seua herència posterior.

Desclassificació i catalogació de tots els documents continguts en aquests arxius per a assegurar l’accés a la informació i garantir el dret a la justícia i reparació de les víctimes de la dictadura.

EL DRET A la JUSTÍCIA

Anul·lació de la Llei d’Amnistia de 1977 en els apartats que permeten la impunitat dels crims franquistes.

Ratificació de la «Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de “lesa humanitat».

Creació d’una Fiscalia especialitzada per a la recerca i persecució dels crims del franquisme.

Que l’Estat espanyol, en la mesura continue fent un manifest desistiment de la seua obligació d’investigar i perseguir els crims del franquisme, en virtut del principi de jurisdicció universal, done compliment a les ordres de detenció i extradició de criminals franquistes i altres requeriments i diligències de cooperació cursades pels tribunals estrangers que decidisquen investigar aquests delictes. Aquest és el cas de la Causa 4591/2010 oberta davant la Justícia Argentina, o qualsevol altra que s’inicie en l’estranger.

Localització i judicialización de totes les fosses comunes del franquisme, declarant per llei la responsabilitat directa i ineludible de l’Estat Espanyol respecte a l’exhumació de les fosses comunes. De la mateixa manera, l’Estat Espanyol haurà de promoure i aconseguir els acords i convenis internacionals que siguen necessaris amb aquells països en els territoris dels quals hi haja fosses comunes d’espanyols víctimes del feixisme i nazisme, per a localitzar, exhumar, identificar i repatriar les seues restes a territori de l’Estat.

Reconeixement com un problema d’Estat el robatori massiu i sistemàtic de bebès, durant dècades i en tot el territori espanyol, des de 1936 fins a ben entrada la democràcia; realitzar una recerca efectiva dels fets que permeta la cerca dels “xiquets” i “xiquetes” desapareguts, avui adults la identitat dels quals ha sigut robada; promulgació de lleis que permeten la persecució i enjudiciament de les persones culpables d’aquest delicte que, inexorablement, haurà de considerar-se com un crim contra la humanitat.

EL DRET A la REPARACIÓ

Declarar per Llei la nul·litat de totes les accions legals de caràcter repressiu del règim franquista i il·legals els Consells de Guerra, el Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, el Tribunal d’Ordre Públic, els Tribunals de Responsabilitats Polítiques i qualssevol altres òrgans penals o administratius de la Dictadura Franquista, així com nul·les de ple dret les resolucions dictades i condemnes imposades per aquests organismes.

Establir una legislació que permeta el reconeixement i, si escau, el tractament dels danys o traumes ocasionats a les víctimes i la recuperació i indemnització a càrrec de l’estat, o dels responsables patrimonials si existiren, dels béns espoliats a persones físiques o jurídiques per motius polítics, religiosos o de represàlies de qualsevol tipus. Fixació d’un sistema de rescabalament econòmic actualitzat, en termes actuarials i que es corresponga amb la realitat econòmica i social espanyola, a tot tipus de víctimes encara vives, hereus i les seues famílies.

Exigència de responsabilitat a aquelles empreses i institucions que es van beneficiar del treball forçat de presoners de guerra, així com de presos i preses. Obrir els seus arxius de cara a l’esclariment d’aquests fets i senyalitzar aquests llocs, de cara al fet que les generacions presents i futures siguen coneixedores d’aquesta realitat.

Solució definitiva per a la Vall de Cuelgamuros (dels Caiguts), consistent en el trasllat de les restes del Dictador Francisco Franco com del Fundador de Falange José Antonio Primo de Rivera, identificació de les víctimes represaliadas enterrades en la Vall de Cuelgamuros i la seua devolució a les famílies que ho sol·liciten i desacralització del lloc, per a traslladar a l’ordre benedictina i desmantellar la creu, que “representa el nacional-catolicisme”. Així com, reconvertir la Vall en un memorial de la repressió franquista.

GARANTIES DE NO REPETICIÓ

El Ministeri d’Educació i les Conselleries d’Educació de les Comunitats Autònomes hauran d’establir, per als diferents nivells d’ensenyament i els seus continguts curriculars, una normativa d’acord amb la veritat històrica de la Segona República, el Colp d’estat del 18 de juliol del 36, la Guerra Civil, la Dictadura, la participació republicana durant la Segona Guerra Mundial (deportació als camps nazis, participació en la resistència francesa i en els exèrcits aliats), la repressió franquista i la transició. A tals efectes, les institucions educatives hauran de comprovar i esmenar els continguts en els llibres de text sobre història, contemplant-los des de l’objectivitat i la transparència sense negacionismes ni revisionismes, en el qual l’ensenyament dels valors religiosos quede a més fora de l’àmbit escolar i relegada a l’àmbit privat.

Condemna dels actes d’exaltació franquista i de negacionisme històric i il·legalització de qualsevol organització, partit, fundació o associació que enaltisca, justifique o fomente la ideologia, la violència i tots els actes que el franquisme va executar i va promulgar des del 18 de Juliol de 1936. D’igual manera demandem la retirada de simbologia franquista d’espais públics i privats i l’anul·lació de commemoracions i títols que reconeguen a persones vinculades al règim franquista.

Adoptar les mesures necessàries per al reconeixement social i cultural dels llocs de la memòria democràtica i antifeixista. A tals efectes, es procedirà a la localització, catalogació i declaració com a patrimoni històric dels llocs de memòria i a la seua senyalització mitjançant monuments, plaques i panells que expliquen els fets que van tenir lloc.

Establiment d’un dia de record i homenatge a les víctimes del franquisme. Que per part de les Institucions de l’Estat es declare un dia commemoratiu, d’especial significació per a les víctimes de la dictadura, com a dia de record i homenatge a les Víctimes del franquisme. Es proposa com a data, el dia 11 de Novembre, dia europeu de les Víctimes del feixisme.

Considerem que aquestes propostes, així com les reivindicacions dels diferents col·lectius de víctimes del franquisme, del feixisme i del nazisme, han de plasmar-se durant la pròxima legislatura en la legislació necessària per al reconeixement de la nostra memòria democràtica i antifeixista i acabar definitivament amb la impunitat del franquisme i amb la situació de flagrant injustícia que han hagut de suportar durant dècades centenars de milers de persones.

A Madrid, a 17 d’octubre de 2015.

Les organitzacions participants en la Primera Trobada Estatal de Col·lectius de Memòria Històrica i de Víctimes del Franquisme.

LA PLATAFORMA PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ I LES PERSONES A TÍTOL INDIVIDUAL, COL·LECTIUS, ORGANITZACIONS I MOVIMENTS SOCIALS SIGNATARIS

SOL·LICITAN Al PLE MUNICIPAL DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Que no solament aprove la proposta anterior sinó també que actue en conseqüència i en l’àmbit de la potestat municipal adopte les mesures necessàries per al reconeixement social i cultural dels llocs de la memòria democràtica i antifeixista.

A tals efectes, aquest ajuntament ha de procedir a la localització, catalogació i declaració com a patrimoni històric de tals llocs de la memòria i a la seua senyalització mitjançant monuments, plaques i panells que expliquen els fets més transcendentals que van tenir lloc: Per a tal efecte, la Plataforma per la Memòria juntament amb persones qualificades en la Història de la ciutat de València aporten alguns llocs en els quals recomanem a l’Ajuntament que procedisca a la senyalització de tals com a patrimoni històric de la ciutat i que s’assenyalen en l’Annex d’aquesta sol·licitud.

Així com a la prohibició d’actes d’exaltació franquista i de negacionisme històric i ha de procedir a la retirada immediata de la simbologia franquista de tots els espais institucionals, així com d’espais públics i privats, i també ha d’anul·lar les commemoracions, títols i prebendes que reconeguen a persones vinculades al règim franquista.

A València, a 28 de Gener de 2016.

Persones, Col·lectius, Moviments Socials i Organitzacions signatàries:

PLATAFORMA PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

https://www.facebook.com/perlamemoriapv/?fref=ts

plataformaperlamemoria@gmail.com

ANNEX: Propostes concretes per colocar plaques d’informació i record en certs llocs de la ciutat i per donar el nom de dones a carrers de València

Presentació i justificació de les propostes

La Plataforma per la Memòria del País Valencià, aprofitant la predisposició i sensibilitat que l’actual Ajuntament demostra cap al tema de la recuperació de la memòria històrica de la nostra ciutat –com demostra el projecte de canvi de nom dels carrers amb noms franquistes i la desaparició del vergonyós text inscrit en el monument als enterrats en la fossa comuna de la Secció 7ª del Cementeri Municipal de València-, vol presentar a l’Ajuntament el projecte de col·locació d’una sèrie de plaques d’informació i memòria en alguns edificis i llocs importants per a la història de la nostra ciutat que , en el procés de silenci, *ocultament i manipulació del nostre passat recent imposat pels vencedors de la guerra civil, han desaparegut per complet dels nostres espais públics i de la nostra memòria col·lectiva durant 80 anys.

Les nostres propostes van encaminades en dos sentits:- d’una banda al record i la dignificació de la memòria democràtica en aquells aspectes que, per ser de valor universal, poden resultar menys discutibles: el seu paper en l’educació, l’assistència social, la defensa del patrimoni artístic i l’organització autònoma de les dones.

D’altra banda a la denúncia d’aquells aspectes més universalment considerats negatius de la revolta i la victòria francofeixista: els bombardejos sobre la població civil i la repressió bestial de la postguerra.

Sabem que unes simples plaques commemoratives no basten per a recuperar la memòria d’un poble ni per a reeducar a ciutadans condemnats durant llarg temps a la ignorància. Però estem convençuts que algunes persones en llegir les plaques que proposem deixaran d’identificar “república” amb “guerra” i començaran a identificar-la amb els vertaders valors democràtics: educació, laïcisme, defensa de la cultura, llibertat, solidaritat i progrés.

A aquest efecte proposem a l’Ajuntament de València:

A) una sèrie de llocs dignes de ser recordats amb les corresponents plaques informatives
B) una breu llista de noms de dones oblidades, escollides entre altres moltíssimes no menys dignes de record, que es van distingir en els camps de l’ensenyament, la cultura, l’art o l’assistència social entre els anys 1931-1939 i que bé mereixen ser recordades donant nom a alguns carrers de la ciutat.
A) LLOCS PER Al RECORD

ESCOLES I CENTRES D’ENSENYAMENT

ESCOLA COSSÍO

En aquest edifici va estar entre 1930 i el final de la guerra civil l’Escola Cossío creada i dirigida pel valencià José Navarro Alcàsser.

Mestres educats i educades en les idees humanistes i pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza, creada el 1876 per Francisco Giner de los Ríos i impulsada per intel·lectuals i pedagogs com Manuel Bartolomé Cossío, Joaquín Costa o Antonio Machado, van aplicar ací una pedagogia basada en la coeducació, el laïcisme, el respecte, l’aprenentatge, la creativitat i l’amor a la naturalesa.

Molt abans de la creació de l’Escola Cossío ja hi havia a València un grup d’intel·lectuals propers a les idees de la Institució, com Eduardo Pérez Pujol, rector de la Universitat de València. Posteriorment van viure a València persones que havien sigut alumnes de Giner de los Ríos: l’arquitecte Luís Fernández Marxant o Elena Jiménez de l’Espasa, casada amb el professor de l’Escola d’Arts i Oficis Lorenzo Miralles, al costat d’unes altres que coneixien i aplicaven els seus ensenyaments, com Angelina *Carnicer, professora de la Normal o María Moliner, filòloga i bibliotecària.

Però va ser l’industrial, científic i pedagog José Navarro Alcàsser el que va crear a València la primera escola que va portar a la pràctica la pedagogia de la Institució Lliure d’Ensenyament a tots els nivells, des de maternal fins a Batxiller. José Navarro Alcàsser va nàixer a València en 1891 i procedia d’una família culta i progressista; el seu pare havia estudiat dret amb Pérez Pujol, proper a Giner de los Ríos. Navarro va estudiar enginyeria industrial a Madrid entre 1910 i 1916 i allí va entrar en contacte amb l’ambient i les idees de la Institución Libre de Enseñanza. En tornar a València va muntar una empresa d’estampació de metalls, va estar molt lligat a la recerca i l’experimentació en el camp de la metal·lúrgia i va escriure molts estudis sobre el tema. De fet el 1928, va ocupar la càtedra de Metal·lografia en l’Escola del Treball de València, la futura Escola Industrial.

Però probablement les seues obres més valuoses són les que va realitzar com a humanista i pedagog, entusiasta de les idees de la Institució Lliure d’Ensenyament.

La seua primera activitat en el camp de l’ensenyament va començar en 1917 en l’Escola d’Artesans de València, llavors situada en un edifici avui desaparegut del carrer del Pintor Sorolla. Allí va impartir classes teoricopràctiques d’electricitat de forma gratuïta i en horari nocturn als obrers que hi assistien. El 1918 va formar part de la Junta Directiva d’aquesta Escola i va organitzar una classe i uns tallers de mecànica adreçats a obrers mecànics, torners i metal·lúrgics.

En aqueixos anys, gràcies a una donació important, es va construir un nou edifici al qual es va traslladar l’Escola d’Artesans, precisament en l’actual emplaçament i en el 26 Navarro va ser triat president de l’Escola. El 1924 José Navarro va voler ser presentat per amics comuns al que era llavors director del Museu Pedagògic Nacional i continuador de Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossío. Cossío el va impressionar, li va semblar “un home diferent dels altres”, i des del primer moment es va establir entre ells una amistat duradora. Gràcies a aquest contacte directe amb la Institució Navarro va conèixer als “institucionalistas” que vivien a València i a les seues famílies: els ja citats Luis Marxant i Elena Jiménez, Angelina Carnicer, Nicolás Percas, professor de llatí de l’institut “Blasco Ibáñez” (després “Sant Vicent Ferrer”) Jose María Ots, historiador del dret i professor de la Universitat ….

A partir d’aquest grup de matrimonis amics units per unes mateixes idees en relació amb l’educació de la joventut, naixerà uns anys després, a l’octubre de 1930, una escola radicalment nova en la qual prevaldrà la coeducació i el laïcisme, el respecte escrupolós a la consciència i la personalitat del xiquet, l’atenció predominant a l’aspecte educatiu de l’ensenyament sobre el mer subministrament de coneixements, el tracte cordial entre professors i alumnes, la formació moral basada en la rectitud, la generositat, la tolerància i l’efusió cordial, la polidesa en el comportament extern, la netedat dins de la naturalitat i la senzillesa, i també el coneixement de la naturalesa i de l’art –molt especialment la lectura i les activitats manuals- i la pràctica de l’exercici físic .

Aquesta “escola “ es va impartir en una part de l’edifici de l’Escola d’Artesans, amb la qual va compartir doncs locals -pel que sembla a canvi d’un lloguer-. Es va dir Escola Cossío en honor de l’admirat mestre de la Institució, Manuel Bartolomé Cossio.

El professorat va estar format per mestres joves i entusiastes aportats per Angelina Carnicer, professora de la Normal. A més del professorat que impartia classes diàriament de les matèries bàsiques, hi havia una altra part que s’encarregava regularment de matèries o activitats especials, no diàries, com eren les de lectura, molt importants per a l’alumnat d’entre 7 i 9 anys, que impartia María Moliner o les de cançons populars de les quals s’encarregava Maximilià Thous. De tant en tant els propis fundadors o els seus amics -professors universitaris, artistes, científics o professionals- donaven xarrades i impartien conferències i cursets. Així va haver-hi cursets de José Mª Ots sobre història d’Espanya, de Salvador La Casta sobre matemàtiques, de María Moliner sobre literatura espanyola, un curset de física i química sobre “les coses que hi ha a casa”, exhibicions de ballet per un deixeble d’Isadora Duncan, alguna representació teatral, funcions de Nadal… I moltes excursions: al Museu del Prado, a Toledo, a l’Escorial, a la Serra de Guadarrama, a la pròpia Lliure d’Ensenyament a Madrid -on els va parlar el mateix Cossío-, a Poblet, a Santes Creus, Tarragona, Xàtiva, la vall de la Murta i els horts de tarongers d’Alzira, a la Marina d’Alacant, Penyal d’Ifac, Xàbia i Dénia, als arrossars de Gandia, als museus i monuments de la pròpia València… També es coneix la visita a l’Escola de Max Aub o de Mario i Llibertat Blasco Ibáñez.

En l’Escola es van impartir tots els nivells d’escolarització: un grup maternal la matrícula del qual costava 20 pessetes, un altre de l’anomenat grau A, la matrícula del qual valia 25 pessetes; i altres dos de 1r i 2n de batxillerat, la matrícula del qual costava 40 pessetes.

En aquesta escola va ser molt important la relació amb les famílies, es va fer gràcies a l’Associació d’Amics de l’Escola i a l’organització de convivències i activitats conjuntes.

Segons Jiménez-Landi, l’Escola Cossio no va passar durant els seus nou anys d’existència grans penúries econòmiques ja que les matrícules dels alumnes, els baixos sous d’aquells professors que cobraven –ja que moltes activitats eren desinteressades-, i les aportacions dels “amics de l’Escola”, van bastar per al seu manteniment.

Tots els seus projectes i activitats es van acabar en acabar la guerra. La nova Junta de l’Escola d’Artesans es va confiscar de tots els locals de l’edifici de l’Escola i de tots els materials que s’hi trobaven i va llogar els locals a un col·legi de nova fundació que es deia “Isabel la Catòlica”. Avui, encara que se segueix dient Escola d’Artesans, és un centre privat concertat i s’ha perdut per complet el record que fa anys va albergar una escola modèlica de la Institució Lliure d’Ensenyament anomenat Escola Cossío.

Bibliografía:

“La Institución Libre de Enseñanza y su ambiente: periodo de expansión influyente” Antonio Jiménez-Landi Martínez (pp. 209 ss.)

“María Moliner y su contribución a la lectura pública en España”, artículo de María Antonia Martín Zorraquino en “Participación Educativa” Revista Cuatrimestral del Ministerio de Educación, número extraordinario de 2010 (pp.131 ss.)

“El krausismo, la Institución Libre de Enseñanza y Valencia”, León Esteban Mateo, Nau llibres, 1990, Valencia

RECINTE DELS JESUÏTES

En els edificis de l’antic Col·legi dels Jesuïtes es van dur a la pràctica entre els anys 32 i 39 tres projectes educatius absolutament innovadors: l’Institut Escola, l’Institut per a Obrers i l’Escola Normal del Magisteri.

Mai en tan pocs i difícils anys es va fer tant per l’educació i la cultura obeint al desig republicà de “més escoles i millors mestres”.

L’INSTITUT ESCOLA DE VALÈNCIA (1932-1939)

Basat en la formació contínua de l’alumnat des de la infància a l’adolescència i en els principis de la Institució Lliure d’Ensenyament: coeducació, laïcisme, experimentació, solidaritat i col·laboració entre els professors i les famílies, respecte, educació estètica i amor a la naturalesa.

L’Institut Escola valencià va ser dissolt en acabar la guerra, a l’abril de 1939.

Per a evitar la fractura entre la primària i el batxillerat en l’Institut Escola hi havia una secció preparatòria amb quatre nivells, de 6 a 10 anys, i una secció secundària amb sis nivells, d’11 a 17 anys. Els seus mètodes pedagògics i les seues finalitats eren els de la Institución Libre de Enseñanza: donar a l’alumnat la possibilitat de desenvolupar la seua personalitat i d’adquirir una consciència social, una intel·ligència conreada i comprensiva i un cos sa i fort.

Els mestres i les mestres que hi van treballar van ser prèviament molt seleccionats i van haver de passar un curset, dirigit pel mestre *institucionalista Angel Llorca, abans de ser triats set dels cursetistes.

Bibliografía:

“El Instituto-Esuela de Valencia (1932-1939): una experiencia de renovación pedagógica”, León Esteban y Alejandro Mayordomo, Universidad de Valencia, 1984

L’INSTITUT PER A OBRERS (1937-1939)

Va ser un projecte pedagògic creat perquè treballadors i treballadores pogueren rebre una educació secundària i accedir a estudis superiors. La metodologia utilitzada va ser la de la Institució Lliure d’Ensenyament basada en la coeducació, laïcisme, cooperació, participació, llibertat i respecte.

En acabar la guerra l’Institut es va tancar. La majoria del seu professorat va ser depurat o va haver d’exiliar-se.

En aquest Institut per a Obrers van impartir ensenyaments professors excel·lents evacuats de les zones de guerra: Gil i Gaya, Núñez d’Arenas, Juan Renau, Rafael de Penagos, Pérez Contel… i el van visitar Machado, Benavente, León Felipe, Gaos, Josep Renau, Manuela Ballester, Angelita Sempere, Dolores Ibárruri…

L’Institut Obrer és també un símbol d’un dels principis bàsics del moviment obrer nacional i internacional a què la República va donar suport: la necessitat d’educar el poble treballador i de fomentar la cultura a través de l’escola, tant per als xiquets i joves com per als adults, i tant per a les dones com per als homes.

Els i les estudiants passaven unes proves d’accés i estaven avalats pels seus sindicats i organitzacions polítiques -ja que procedien d’ocupacions i organitzacions molt diverses: manyà, tallista, verdurer, ferroviari, vigilant nocturn…, CNT, UGT, Partit Socialista, Dones Lliures, Antifeixistes…- i havien de cursar intensivament al llarg de quatre quadrimestres en règim d’internat compartit amb els seus professors, els estudis corresponents al batxillerat. L’alumnat a més rebia un salari equivalent al que percebia abans d’entrar en l’internat -entre 30 i 300 pessetes- perquè els seus estudis no perjudicassen els ingressos familiars.

En el primer curs es van inscriure 143 estudiants dels quals 13 eren dones. El nombre total de l’alumnat va ser de 356 persones. Fotògrafs com Walter Reuter i el valencià Vicente Vidal Corella van deixar molts testimoniatges gràfics d’aquest Institut.

Posteriorment es van crear altres Instituts per a Obrers a Madrid , Barcelona i Sabadell pels quals van passar més de 800 estudiants. No va donar temps per a més i a més la majoria dels alumnes es van incorporar a les files de l’exèrcit republicà en acabar el primer o el segon curs.

Bibliografía:

“El Instituto para obreros de Valencia”, Juan Manuel Fernández Soria, Consellería de Cultura, Educación y Ciencia , 1985

EDUCACIÓ D’ADULTS

A més de l’Institut Obrer i sense eixir de València, durant els anys de la República i la guerra es van donar molts altres esforços en favor de l’educació d’adults. Pot ser no cal encara dedicar una placa a recorda cadascún, val la pena, però, recordar-los.

– les escoles per a adults de la Casa de la Democràcia,

– les escoles nocturnes impartides en alguns grups escolars com el M. Blasco i Gil Polo,

– les Universitats Populars que, encara que nasqueren en temps anteriors, van aconseguir el seu apogeu amb les organitzades durant la República per la FUE (Federació Universitària Escolar) en l’Institut Lluís Vives;

– les classes elementals i per a analfabets organitzades per la FUE en l’antiga Normal del carrer de l’Arquebisbe Mayoral;

– les classes per a joves de tots dos sexes de l’Internat Durruti en el carrer Balmes;

– les classes per a dones en la Casa de les Xiques de Russafa, situada en el llavors carrer del Front Popular (actualment carrer del Clergat);

– els esforços, paral·lels als de la FUE però de caràcter més local, de la Agrupació Valencianista Escolar per crear una Universitat Popular Valenciana, que va funcionar en els baixos de la Llotja;

– la Universitat Popular Femenina organitzada pels Sindicats Catòlics Obrers Femenins;

– els esforços de l’organització Cultura Popular amb seu en el carrer de la Pau, en la qual estaven representades totes les organitzacions juvenils del Front Popular i a més la FUE, la UGT, l’Aliança d’Intel·lectuals, les Dones antifeixistes, la Federació de Pioners, els Estudiants Revolucionaris… que es va encarregar sobretot de l’alfabetització, les biblioteques i els projectes culturals entre els soldats del front;

– els cursos d’alfabetització i formació de la Casa de la Cultura de Dones Lliures en el carrer de Lluís Vives, uns per a dones i uns altres per a secretaris i comptables de sindicats, col·lectivitzacions i cooperatives;

– els cursos d’alfabetització i ensenyaments diversos elementals per a dones de l’Escola Lina Odena, organitzats pel Partit Comunista i les Dones Antifeixistes en el carrer de la Pau 5;

– classes nocturnes per a dones de l’Agrupació Femenina “Entre tarongers”…;

– I açò sense explicar els innombrables cursos impartits per Escoles Racionalistes, Ateneus Llibertaris i Ateneus Obrers dependents del moviment llibertari.

ESCOLA NORMAL DE MAGISTERI (1932-1937)

Ací va ser traslladada en 1932 l’Escola Normal de Dones des d’un vell edifici, la Casa de l’Ensenyament, al carrer de l’Arquebisbe *Mayoral (actual Ajuntament) i va romandre fins a principis del 37, quan va ser desplaçada per la instal·lació de l’Institut per a Obrers.

La nova Normal va ser per primera vegada de nivell universitari i mixta: s’exigia el batxillerat superior per a ingressar-hi, l’ensenyament durava quatre anys i homes i dones van compartir les seues aules.

En acabar la guerra els “mestres de la República”, van ser tots depurats, els que no van acabar els estudis per estar al front van perdre tots els drets i van ser inhabilitats. I els que van superar les depuracions van haver d’examinar-se de religió i política per poder exercir.

El 1931, pocs mesos després de la proclamació de la República sent Ministre d’Instrucció Pública el mestre Marcelino Domingo, s’acaba amb la divisió de les Escoles Normals en masculines i femenines. Tant el professorat com l’alumnat han de ser mixts.

A més, potser pel fet de ser ells mateixos mestres -Marcelino Domingo era director general d’Ensenyament Primari i Rodolfo Llopis professor de la Normal-, tots dos i molts altres, hereus de les idees institucionalistes, consideraven que el mestre havia de ser “l’ànima de l’escola” i que per això la seua formació era indispensable directament per a canviar l’escola i indirectament per a canviar l’educació del poble.

Una mostra del canvi va ser el trasllat de lloc al febrer de 1932, de la vella Casa de l’Ensenyament en el carrer de l’Arquebisbe Mayoral que no reunia condicions, al col·legi dels jesuïtes en el qual ja funcionava l’Institut Escola, el millor emplaçament que ha tingut en tota la seua llarga existència la Normal, segons la professora Carmen Agulló.

Una altra mostra de renovació no menys important va ser el canvi en els plans d’estudi: per primera vegada es va exigir la titulació de batxillerat superior per a estudiar magisteri donant-li així caràcter universitari. Hi havia un examen d’ingrés amb places limitades segons les necessitats i després quatre cursos: tres d’estudis amb una prova global final, i un de pràctiques pagades, després del qual es passava ja a ser funcionari.

La primera promoció la van formar 17 dones i 23 homes, i en la quarta el nombre de dones havia passat a 43.

Quan a principis del 37 s’instal·la en l’edifici dels jesuïtes el recentment creat Institut Obrer, la Normal va haver de traslladar-se durant uns mesos a l’Edifici de l’Escola d’Artesans en la llavors Avinguda 14 d’Abril (Antic Regne de València), i després a un xalet de l’Albereda en el carrer Mariano Aser.

Bibliografia:

“Orígenes, evolución y formas de acceso e integración de las mujeres en la Escuela Normal de Magisterio de Valencia 1867-1967, Mª del Carmen Agulló Diaz y Blanca Juan Agulló, Unitat d’Igualtat, Universitat de València, València 2012

“Valencia 1931-1939 –Guía Urbana. La ciudad en la 2ª República”, Lucila Aragó-José Mª Azkárraga-n Salazar, PUV, Valencia, 2007

“El Instituto Escuela, una experiencia educativa ejemplar”, Elvira Ontañón, Fundación Ortega-Marañón, año VI, nº 14, septiembre 2007

“Instituto Escuela: historia de una renovación educativa”, Luis Palacios Bañuelos, Publicaciones del MEC, marzo 1988

“Historia de la educación en la España Contemporánea 1789-1975”,”, Buenaventura Delgado Criado (Coord.), Fundación Sta.María, Edit. SM.1994

“Política y Educación en la IIª República. Valencia 1931-1936”, Cándido Ruiz Rodrigo, Universitat de València, València, 1993

CASA DE LA DEMOCRÀCIA (1930-1939)

En aquest lloc, anomenat Casa de la Democràcia, va funcionar una de les primeres escoles laiques de València gràcies a l’esforç dels seus joves i entusiastes professors i al suport de les famílies de l’alumnat, defensores d’una escola laica, democràtica i solidària, única i activa.

En acabar la guerra els seus locals van ser confiscats per Auxili Social i després venuts a l’arquebisbat per a la instal·lació de la parròquia actualment existent.
La Casa de la Democràcia va ser fundada per un grup de treballadors el 1890 en un terrat del carrer Guillem *Sorolla; al començament del segle XX, les seues activitats van ser continuades per la Unió Republicana (*UR) de Blasco Ibáñez i la seu va passar al carrer d’Alfredo Calderón 11 (actual Correus); a principis dels anys 30 es va traslladar al número 22 de la Gran Via de Germanies.

La Casa de la Democràcia va ser una de les institucions fonamentals del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA), escissió valenciana de la *UR des de 1908 i va ser sempre mixta i laica. Encara que era mixta, el seu nivell superior, és a dir les classes de segon ensenyament, estaven molt més enfocades per a homes que per a dones, ja que comprenia els estudis de batxillerat, mestre, perit mercantil, perit mecànic i perit electricista; en canvi hi havia altres matèries més enfocades a les “xiques”: francès, mecanografia, comptabilitat, i cort i confecció.

En 1931 en els mateixos locals de la Casa de la Democràcia amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Universitat de València es va obrir un Centre de Cultura Femenina, “escola de llar i professional” que impartia cursos específicament femenins com a costura, al costat d’uns altres de valor més general: anglès, francès, música, dibuix i cultura general.

El juliol de 1936, després de la pràctica desaparició del PURA en les eleccions de febrer del 36, l’edifici va passar a mans d’Izquierda Republicana; les escoles van seguir funcionant i fins i tot es van ampliar. El novembre del 37 Izquierda Republicana va oferir a la Inspecció Provincial de Primer Ensenyament els locals de la “Casa de la Democràcia” per a instal·lar un grup escolar de sis graus; i en els seus locals es va seguir compaginant l’educació de l’alumnat amb tot tipus d’actes culturals per a adults durant tota la guerra fins a la derrota de la República i la confiscació dels seus locals pels vencedors.

Bibliografia:

“València 1931-1939. Guia Urbana. La ciutat en la 2ª República”, *Lucila *Aragó-Jose Mª *Azkárraga-Juan Salazar, *PUV, València, 2007

“Feminismes i *antifeminismos” Cultures polítiques i identitats de gènere en l’Espanya del segle XX”, Ana Aguado-Teresa Ortega (*Edits.), *PUV i Universitat de Granada, 2011

M’ha sigut impossible consultar l’article possiblement més centrat en el tema de la “Casa de la Democràcia”, de Luis Lázaro en Quaderns de Pedagogia, nº 85, 1982 “L’escola laica de la Casa de la Democràcia” de València”.

GRUP ESCOLAR BALMES

Escola Nacional Graduada creada el 1919. Des de la seua inauguració es va començar a practicar en les seues aules gràcies al mestre *Eladio García *Barruete la pedagogia de l’ “escola democràtica” de John *Dewey: la classe s’organitzava com un xicotet “Estat” i els alumnes resolien els seus problemes de forma democràtica, pacífica i solidària.

En el subsòl del seu pati es va construir el 1937 un refugi amb cabuda per a 1000 xiquets, un dels millor conservats de la ciutat tapiat fins al 2003.

El nom previst d’aquestes escoles era “Menéndez i Pelayo”, però es va canviar pel de “Balmes” per a fer-ho més “pronunciable per als xiquets”. El 1915 va començar a funcionar parcialment, se li va afegir una aula per a pàrvuls i en el 19 va funcionar definitivament com a “Escola graduada”.

Eladio García Barruete va treballar en el Grup Balmes entre 1919 i 1936, data en la qual va passar a ser director de l’Escola Graduada Mèxic (actuals monges de Loreto). Eladio García va portar a la pràctica l’ “escola democràtica” de John Dewey: la classe funcionava com un xicotet Estat acte-organitzat democràticament amb els seus problemes i solucions en comú sobre la base del pacifisme i la solidaritat. Ell va ser, a més, prototip de mestre republicà: partícip de tot tipus d’organismes d’acció social de l’escola, membre de la Comissió de substitució de l’ensenyament impartit per ordes religiosos, militant de la FETE-UGT, vicepresident del Tribunal Tutelar de Menors i encarregat d’organitzar els establiments d’Assistència Social abans ocupats per religiosos. Va ser dirigent d’Esquerra Republicana a València i també, juntament amb el rector de la Universitat, Dr. Peset Aleixandre, el professor i polític Francesc Puig Espert i el llavors alcalde de València José Cano Coloma, un dels personatges que van aconseguir evitar la crema de la imatge de la Verge dels Desemparats el 21 de juliol de 1936; fet que malgrat ser públicament conegut i declarat en els judicis sumaríssims que es van seguir contra ells, no els va lliurar a uns de la pena de mort, a uns altres de l’exili i al mateix mestre Eladio Garcia Barruete, de la Presó Model ni de la impossibilitat de tornar a exercir la seua professió mai més en acabar la guerra.

El 1937, ja en plena guerra, es va construir en el subsòl del pati de l’Escola un dels refugis millor conservats de la guerra, capaç per a 1000 xiquets i descobert en el 2003 en realitzar-se unes obres de modernització de l’edifici.

El 39 el director va sol·licitar permís i ajuda per a reparar els desperfectes de la guerra.

En el 40 es va reconstruir la paret que separava xiquets i xiquetes “per conveniència moral”.

En el 57, any de la gran riuada, el Balmes no es va veure afectat.

El 1973 s’unifiquen xiquets i xiquetes en classes mixtes.

En el 2001 s’amplia considerablement el Col·legi conservant els elements antics ja que l’edifici és un “ben protegit de nivell 2”. És llavors quan es descobreix el refugi.

Actualment el Grup Escolar Balmes segueix sent l’única escola pública del barri de Ruzafa, amb un 30 % d’alumnat estranger en primària i un 20 % en secundària.

ANNEX: Algunes dades sobre l’escolarització a València en els anys 30

Abans de la proclamació de la República a la província de València hi havia 199.354 xiquets, dels quals estaven sense escolaritzar 90.838; un 45,5% del total. La mitjana espanyola de no escolarització era encara major: 52,2% (dades de l’Anuari estadístic d’Espanya de 1932-33)…

En els primers dos anys la Republica es van construir 999 escoles: 515 a València, 196 a Castelló i 288 a Alacant (dades del Butlletí d’Educació del Ministeri d’Instrucció Públican núm. 1 gener-març 1933). Com que la ciutat va tenir problemes de construcció adoptà per a usos escolars edificis depenents de la Diputació com els centres d’Assistència Social Maestro Ripoll i Gabriela Mistral (actual Beneficència i antiga Misericòrdia).

Abans de la República hi havia 663 mestres a Alacant, 737 a Castelló i 1.065 a València, açò suposava 1,21 per 1.000 habitants a Alacant, 2,2 a Castelló i 1.02 a València, quan la mitjana espanyola era 1.59 cada 1.000 habitants. En el conjunt de les tres províncies es van crear 1006 places noves de mestres en el primer bienni republicà (dades Estadística Escolar del Ministeri d’Instrucció Pública del primer bienni, 1935).

Concretament en la ciutat de València el cens de població infantil (dades de 1930 elaborat per la Comissió d’Instrucció Pública i presentat a l’Ajuntament en 1931), resultava que d’una població de quasi 50.000 xiquets d’entre 2 i 12 anys (36.000 d’entre 4 i 12 anys), només 14.000 estaven escolaritzats en escoles nacionals o municipals. Es calculava un dèficit de 450 escoles que era necessari construir. A més l’alcalde de la ciutat manifestava (Diari El Pueblo 3.XII.31) que es negava al fet que es construïren noves escoles estatals, si abans no s’arreglava l’estat ruïnós de les municipals “que són una vergonya, amb material inservible, sense condicions higièniques i amb mestres mal pagats”. Les nacionals no estaven millor. Aqueixa era la situació escolar de la ciutat –en realitat de tot l’Estat- quan es va proclamar la República.

El 1933 les dades no eren molt millors: hi havia 155 escoles nacionals amb 14.580 alumnes i 12 escoles municipals amb 651. En total poc més de 15.200 alumnes escolaritzats en 167 centres públics, quan el cens de població infantil no era sens dubte menor que tres anys abans.

Tres anys després, el 1936, les dades del Patronat de Cultura de l’Ajuntament eren un poc millors pel que fa al nombre d’escoles públiques: 235, amb poc més de 14.000 alumnes.

Efectivament a nivell estatal entre 1931 i 1936 el Govern republicà per mitjà del Ministeri d’Instrucció Pública va construir 12.862 noves escoles –a pesar que durant el “bienni negre”, anys 34-35, el govern conservador de la CEDA va paralitzar molts dels projectes educatius previstos-. Àdhuc en plena guerra, entre el 36 i el 38, es van construir en la zona republicana 5.413 escoles més.

La guerra, naturalment, va afectar enormement a les escoles, encara que de forma diferent segons la seua situació propera als fronts o en la rereguarda, en nuclis rurals sense importància estratègica o en nuclis urbans, ports, zones industrials. No solament els van afectar els bombardejos i la falta de locals i mitjans directament causades per la guerra i l’ocupació d’escoles per a finalitats militars, sinó també els moviments de població que se’n derivaven.

En el cas de València l’arribada de refugiats d’altres zones va fer que augmentara extraordinàriament la població de la ciutat i especialment els xiquets en edat escolar evacuats d’altres zones de l’Estat. Així doncs les dificultats per a continuar les activitats escolars van haver de ser tremendes. Les organitzacions sindicals i polítiques van cedir locals propis per a la instal·lació d’escoles; va haver-hi escoles, especialment en els poblats marítims, que es van haver de tancar per manca de refugis o haver sigut destruïdes; el Ministeri de Defensa Nacional va sol·licitar alguns locals per a indústries de guerra o altres necessitats i davant açò el Govern va manar que per cada escola que es clausurara per necessitats de guerra s’aprofitara un cercle d’esbarjo, casino o similar per a utilitzar-ho com a escola. I, per descomptat, es van construir multitud de refugis en les escoles, el cas del Col·legi Balmes és modèlic en aquest sentit, per a la protecció de l’alumnat i el veïnat.

Bibliografía:

“Política y Educación en la IIª República. Valencia 1931-1936”, Cándido Ruiz Rodrigo, Universitat de València, València, 1993

“La renovació pedagógica al País Valencià”, Alejandro Mayordomo Pérez y Mª Carmen Agulló Díaz, Universitat de València, 2004

“Els republicans que salvaren la Mare de Déu dels Desemparats”, Vicent Climent i Ferrando, LEVANTE, 19 julio 2008

”Historia de nuestro colegio”, CEIP Jaime Balmes http://ceipjaimebalmes.blogspot.com.es

“Proyectos educativos republicanos en Valencia, Castellón y Alicante”, Pedro Liébana Collado, Treballadors de l’ensenyamente FETE –UGT P.V., 2008

CENTRES D’ASSISTÈNCIA SOCIAL

INSTITUT D’ASSISTÈNCIA SOCIAL MESTRE RIPOLL (1936-1939)

En aquests locals de l’antiga Beneficència va estar l’Institut d’Assistència Social “Mestre Ripoll” en memòria de Gaetà Ripoll, mestre de Russafa d’idees liberals acusat d’heretge i penjat en 1826 pel Tribunal de la Santa Fe.

Aquesta institució depenent del Patronat d’Assistència Social de la Diputació va substituir en abril del 36 la beneficència per la justícia social, i els ordes religiosos per infermeres i mestres progressistes amb mètodes pedagògics moderns com Empar Navarro i Giner, Rafaela Martínez Aguilar, Ramón Ramiá Querol o J. Antonio Simarro.

Malgrat la guerra ací es va ensenyar la tecnologia de la fusta com a preparació professional, es va crear una Escola maternal, es van abolir els uniformes, es va construir un camp de futbol i es van restaurar els dormitoris infantils.

Els mestres eren seleccionats per una comissió dirigida per María Villén, directora de la Normal. L’intent de crear ací un model de renovació pedagógica es va veure frustrat per la guerra.

En 1939 va tornar a ser Casa de Beneficència regida per monges. Des del 51 va allotjar només xiquetes i en el 81 va desaparèixer com a institució benèfica.

Al novembre del 36 aquest va ser el primer lloc on van ser acollits provisionalment més de 1.000 xiquets procedents del Madrid bombardejat que després es van allotjar en Llars i Colònies infantils valencianes. En el 38 ací s’allotjaven 247 xiquets i 34 ancians i el Consell Provincial tenia dificultats per al seu manteniment.

INSTITUT D’ASSISTÈNCIA SOCIAL GABRIELA MISTRAL (1936-1939)

En l’espai que ara ocupa la plaça Vicente Iborra i les cases adjacents fins al carrer de Quart, va estar des de 1670 fins a 1949 l’antiga Casa de la Misericòrdia regida per Ordes religiosos i dedicada a albergar indigents.

El 1936 el Patronat d’Assistència Social de la Diputació va substituir la beneficència per la justícia social i va crear l’Institut d’Assistència Social Gabriela Mistral, en honor d’aquesta feminista, pedagoga i escriptora xilena. Ací van impartir les seues classes mestres joves amb idees progressistes i mètodes pedagògics moderns com les germanes Elvira i Desemparats Ballester, Genoveva Pons o Vicente Uribes.

En acabar la guerra va tornar a ser Casa de Misericòrdia fins que es va decidir el seu trasllat el 1949 a la seua actual localització.

Al llarg de tres segles va experimentar tot tipus de canvis i ampliacions. Des del 1868 va dependre de la Diputació Provincial i es va reforçar el seu paper escolar: tallers de fusteria, sabateria, costura, espardenyeria… Entre 1873 i 1877 es va reformar a fons a causa del mal estat dels edificis. Del seu funcionament, instal·lacions i col·legi sempre se’n van encarregar ordes religiosos.

Mentre va ser Institut d’assistència social va estar compartit per un asil d’ancians: en el 38 residien ací 360 ancians que el Consell Provincial d’Assistència Social en plena guerra amb prou feines podia mantenir.

Bibliografía:

“L’assistencia sanitària a la ciutat de València durant la guerra civil”, Xavier García Ferrandis, PUV, 2015

“”La Casa de la Beneficencia de Valencia”, Daniel Benito Goerlich, Biblioteca Valenciana, 2003

“Misericordia recuperada. Historia y arte de la antigua casa de la Misericordia”, Carlos Francisco Cebrián Ferreros, http://www.uv.es

PROTECCIÓ DEL PATRIMONI ARTÍSTIC

TORRES DE SERRANS (1936-1938)

Aquestes torres, reforçada la seua estructura amb voltes de formigó, van donar recer entre novembre de 1936 i abril de 1938 a uns 500 quadres del Prado i més de 300 tapissos del Palau Nacional, evacuades de Madrid per a salvar-los dels bombardejos de l’aviació rebel que patien la capital i també El Prado, el Palau de Llíria i la Biblioteca Nacional.

La Direcció de Belles arts, dirigida per Josep Renau, va catalogar i va embalar de forma tècnicament perfecta les obres d’art més valuoses i les va transportar en els millors camions a València.

Directius de les pinacoteques del British Museum i del Louvre van visitar i van admirar el treball realitzat per a protegir aquestes obres d’art.

ESGLÉSIA DEL PATRIARCA (1936-1938)

En aquesta església i Col·legi del Patriarca es van guardar entre 1936 i 1938, els arxius i biblioteques valencians del patriarca Joan de Ribera i de la catedral amb més de 300 incunables, manuscrits procedents de l’Escorial i més de 2.000 manuscrits i 5.000 llibres de la Biblioteca Nacional. En les naus de l’església es van protegir llenços de gran grandària procedents del Prado. El Prado i la Biblioteca Nacional van ser bombardejats per l’aviació rebel al novembre de 1936.

La Junta Central del Tresor Artístic Nacional presidida per Timoteo Pérez Rubio desarrollà ací la seua principal activitat: construcció d’embalatges, revisió, conservació, tractaments preventius i restauració de les obres.

Ací va estar també el Centre d’Estudis Històrics del País Valencià, adscrit a la Universitat, que tenia la missió d’investigar el nostre passat històric i divulgar totes les manifestacions de la nostra cultura.

EDIFICIS HISTÒRICS DEL CARRER DE LA PAU

Núm. 42 CASA DE LA CULTURA ja està senyalitzada. L’Hotel Palace ja compta amb una placa municipal, l’única en tot el carrer i en tota la ciutat que il·lustre sobre la nostra història republicana, col·locada el 1984. Recorda que ací es van allotjar per desig de la Junta de Defensa de Madrid i de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, intel·lectuals, científics i artistes evacuats de la capital.

També ací es van allotjar molts dels més de 100 escriptors de 28 països que van assistir a València entre el 3 i el 5 de juliol del 37 a l’obertura del II Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura. Entre altres Rafael Alberti, Rosa Chacel, León Felipe, Octavio Paz i Alejo Carpentier.

Núm. 38 DONES ANTIFEIXISTES (1936-1939)

En aquest edifici va tenir la seua seu l’Agrupació de Dones Antifeixistes (AMA/ADA) creada el 1933 com a Dones contra la Guerra i el Feixisme. En ella van participar dones de tota l’esquerra política excepte les anarquistes que tenien la seua pròpia organització “Dones Lliures” amb seu en aquest mateix carrer.

Encara que va ser creada pel Partit Comunista a semblança de la Unió de Dones contra la Guerra i el Feixisme creada aqueix mateix any 1933 per la Internacional Comunista davant la victòria del nazisme a Alemanya, i la seua primera presidenta va ser Dolores Ibárruri, es van integrar en l’AMA/ADA durant la guerra la Unió de Xiques, impulsada per les Joventuts Socialistes Unificades, la Unió de Dones de Catalunya, i altres associacions de dones.

En el 34, a causa del seu suport a la revolta dels obrers asturians, la AMA va ser il·legalitzada; llavors es va convertir en l’Associació Pro Infància Obrera (PIO) que es va traslladar a Astúries i es va ocupar dels més de 600 xiquets que havien quedat orfes a causa de la repressió. Des de llavors l’AMA es va ocupar de tots els assumptes relacionats amb la infància.

En el 34 l’AMA va realitzar el seu primer Congrés al qual van assistir Victoria Kent, Clara Campoamor, Lina Odena, Matilde Campos per les socialistes, la mestra valencianista Empar Navarro per València, Manuela Ortiz per les dones camperoles, Dolors Bargalló per Catalunya…

Des de principis del 36 va publicar la seua revista oficial “Dones”, la veu de les quals lluiten “per la pau, la llibertat i el progrés”, a més de per altres coses molt concretes com l’avortament, cases bressol per als xiquets, dret de les dones a ocupar càrrecs públics…

L’Associació tenia més 50.000 afiliades i centenars d’associacions en ciutats i pobles; només a València 52 agrupacions.

A València, centre d’acolliment de milers d’evacuats, l’AMA es va encarregar de l’assistència als fronts de batalla i el suport als soldats, de resoldre problemes assistencials de dones, xiquets, ancians i invàlids recollint diners, menjar i roba, d’organitzar tot tipus d’activitats de conscienciació, agitació i propaganda en favor de la República, i, des de mitjan 38, també va ajudar en la construcció de refugis i rases de protecció davant bombardejos.

L’AMA s’organitzava per Agrupacions en barris i pobles, s’admetia a qualsevol dona antifeixista amb independència de la seua filiació política i se’ls donava un lloc per a reunir-se, classes de formació tant elementals com a tècniques, xarrades i llibres. Van arribar a tenir més de 50.000 afiliades.

A la província de València va haver-hi 52 agrupacions en barris i pobles, i també en les altres dues províncies: Montolivet, Russafa, Museu, El Perelló, El Puig, Benicalap, Benimàmet, Benetússer, Iàtova, Xiva, Torís, Bunyol, Gandia, Montitxelvo, Rafelcofer, Bellreguart, Oliva, la Font d’en Carròs , Godella, Xarafull, Alaquàs, Aldaia, Xirivella, Anna, Canals, Càrcer, Xàtiva, Benifaió, Foios, Cullera, Massamagrell, L’Eliana, Riba-roja de Túria, Benaguasil, Alboraia, Museros, Pedralba, Setaigües, Xixona, Fontanars, Ontinyent, Crevillent, Sagunt, les Coves de Vinromà …

La seua principal missió durant els anys de la guerra va ser, a més de l’assistència en els fronts de batalla i l’ajuda als combatents, també l’obertura de centres d’allistament en les barriades, tallers de confecció i distribució de roba militar, engegada de serveis d’higiene, guarderies per a totes aquelles mares que les necessitaren, distribució dels materials procedents de la solidaritat internacional, campanyes contra l’analfabetisme, escoles d’infermeres, una d’elles a València, i tot tipus de serveis socials.

En acabar la guerra les seues afiliades van ser durament represaliades: condemnades a mort, empresonades, inhabilitades per als seus treballs, algunes van fugir a França i van combatre en la resistència francesa, unes altres es van refugiar a Llatinoamèrica i es van reorganitzar en l’exili a Mèxic.

Núm. 29 FEDERACIÓ DE DONES LLIURES (1936-1939)

Ací va estar la seu de la Federació de Dones Lliures, l’organització autónoma i més important de les dones anarquistes.

L’organització Dones Lliures va tenir el seu origen en el Grup Cultural Femení format a Barcelona el 1934 per afiliades de la CNT i dels Ateneus culturals llibertaris, i, sobretot, en el grup de dones llibertàries que va nàixer a Madrid el 1936 entorn de l’escriptora Lucía Sánchez Saornil, la periodista Mercedes Comaposada, la doctora Empar Poch i la revista “Dones Lliures”. Tots dos grups es van unir i la Federació Nacional es va constituir a l’agost del 37 a València, en el seu primer i únic congrés.

Dones Lliures era una organització autònoma que lluitava per l’emancipació de la dona mitjançant la cultura, la capacitació professional i la maternitat conscient, emancipació inseparable de la revolució social propugnada pel moviment llibertari mitjançant les seues organitzacions més fortes, la CNT i la FAI. El caràcter de gènere de Dones Lliures, que unia la lluita contra l’explotació capitalista amb la lluita contra el patriarcat, va ser la seua principal diferència amb altres organitzacions femenines com l’Agrupació de Dones Antifeixistes.

Dones Lliures va comptar amb més de 20.000 afiliades i es va dedicar, a més de solucionar les necessitats immediates derivades de la guerra –menjadors col·lectius, atenció a refugiats, hospitals, orfenats…- a la formació de les dones mitjançant llibres i fullets, jornades d’agitació i propaganda, programes de ràdio, biblioteques mòbils, centres de maternitat i puericultura, llars d’acolliment per a les prostitutes…, i, sobretot, mitjançant centres dedicats a la seua alfabetització i formació bàsica i professional – com a conductores, tramviaires, mecàniques, agricultores- , i a la seua preparació sindical i política.

Les seues idees respecte a la dimensió política de la vida privada, la llibertat de la dona, la maternitat, la sexualitat, l’avortament, el control de la natalitat i altres aspectes de la vida de les dones, les van fer pioneres de molts posteriors moviments feministes.

El final de la guerra va acabar amb les Dones Lliures, condemnades a mort, a la presó o a l’exili.

Bibliografia:

“Valencia 1931-1939. Guía Urbana. La ciudad en la 2ª República”, Lucila Aragó, José Mª Azkárraga y Juan Salazar, Universidad de Valencia, 2007

“Mujeres Antifascistas”, Carmen Sánchez Ortiz de Zárate, en La Historia en la memoria.blogspot.com.es

“Mujeres Libres. 1936-1939. Una lectura feminista”, sin nombre de autora ni más datos, en http://wzar.unizar.es/siem/articulos/Premios/MujeresLibres.pdf

Varios artículos sacados de la revista “Mujeres Libres” en mujereslibres.cgtvalencia.org

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA

Seu del Govern de la República (1936-1937)

En aquest edifici del Palau de Benicarló, seu actual del Govern Valencià, va estar la seu del Govern de la República española entre novembre de 1936 i octubre de 1937.

Residència oficial del President de la República (1936-1937)

Aquest edifici, actual Capitania General, en la llavors anomenada Plaça Roja, va ser la residència oficial del President de la República entre novembre de 1936 i octubre de 1937, temps en què València va ser la capital de l’Estat.

Ministeri de Propaganda

En aquest edifici de l’antiga Caixa d’Estalvis, situat en el llavors anomenat carrer del Capità Navacerrada va estar durant el temps en què València va ser capital de la República -novembre de 1936 i octubre de 1937- el Ministeri de Propaganda.

Ministeri d’Instrucció Pública

En aquest edifici de la llavors anomenada plaça d’Ausiàs March va estar durant el temps en què València va ser capital de la República – novembre de 1936 a octubre de 1937- el Ministeri d’Instrucció Pública.

Ajuntament

En aquest edifici, seu de l’Ajuntament de València des de mitjan segle XIX, i en la llavors anomenada plaça d’Emilio Castelar, cor de la ciutat, van tenir lloc esdeveniments importants entre 1931 i 1939, i sobretot en el temps en què València va ser capital de la República: la celebració del triomf electoral republicà el 12 d’abril, la celebració d’una sessió de les Corts republicanes, la inauguració del II Congrés d’escriptors en Defensa de la Cultura el 5 de juliol de 1937, el bombardeig que va destruir en part l’edifici al gener de 1938.

Bibliografía

“Valencia 1931-1936. Guía Urbana. La ciudad en la 2ª República”, Lucila Aragó, José Mª Azkárraga y Juan Salazar, PUV, 2007

“Las Cortes republicanas durante la guerra civil: Madrid 1936, Valencia 1937, Barcelpna 1938”, Matilde de la Torre, Fondo de Cultura Económica, Madrid, 2015

LLOCS PER A LA MEMÒRIA I LA JUSTÍCIA: LES VÍCTIMES DE LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

EL CONVENT DE SANTA CLARA.

AVINGUDA DE PERÉZ GALDÓS Núm. 119 DE VALÈNCIA.

Davant el cúmul de dones detingudes, el Convent de Santa Clara de València va ser habilitat com a presó femenina el 29 juny de 1939 i va estar en funcionament fins al 26 d’abril de 1942. Les religioses caputxines eren les encarregades de la custòdia de les preses i de la Prefectura de Servei, perquè el 30 d’agost de 1938 s’havia anul·lat el decret de reforma de presons donat en 1931 per Victoria Kent pel qual s’excloïa a les monges d’aquestes funcions. En el cas de les noves funcionàries de la Secció Femenina del Cos de Presons a partir de 1940, el “mèrit” de ser parent de “víctima de la barbàrie roja” es va convertir en la via de promoció més important amb la qual alhora s’assegurava una repressió més eficaç. Per la seua banda, l’estreta col·laboració de l’Església va formar part del sistema penitenciari franquista. Ordes religiosos femenins com les Adoratrius, Filles de la Caritat o Mercedàries de la Caritat pertanyien a les juntes de disciplina carcerària a partir de l’any 1940, al costat de guàrdies i capellans, com a institucions col·laboradores de l’aparell repressiu del nou Estat franquista.

En funció d’aquestes circumstàncies, per les cel·les de la presó del Convent de Santa Clara van passar fins a juny de 1941 unes 1.200 dones. La direcció d’aquesta presó va estar en mans de funcionaris que simultàniament exercien la sotsdirecció de la Presó Provincial de Dones de València. A partir del 26 d’abril de 1942 les recluses que quedaven allí van ser portades a la Presó Provincial de Dones de València, de manera que en aquesta, a mitjan 1941 estaven ingressades 290 preses i 15 xiquets, una quantitat resultant de les mesures que van començar a aplicar-se sobre llibertats condicionals i presons atenuades.

En la presó del Convent de Santa Clara, la situació d’amuntegament va comportar que les cel·les anaren compartides per vuit o deu recluses, en una situació penosa i degradant. La falta de menjar, aigua i unes mínimes condicions higièniques, va comportar que els xiquets s’infectaren de sarna, i es va estendre la tuberculosi, meningitis i una epidèmia de tos ferina. Com es recull en alguns testimoniatges de mares ingressades amb els seus fills:

“Es podia suportar de dia perquè ens donaven eixida als patis, però a les nits era horrorós; els xiquets durant el dia encara es distreien, però a la nit allò era un vertader horror, perquè si un es posava malalt no podia eixir per a rentar-lo, per a atendre’l; total que en definitiva tots van tenir sarna.”

Resulta paradoxal que mentre que des del nou Estat i l’Església, s’exaltava la maternitat i la protecció a la infància, a les dones republicanes empresonades se les privava del seu dret a ser mares en condicions i als seus fills de rebre les cures i atenció necessàries.

TEXT EXTRET DE:

GÉNERO Y REPRESIÓN FRANQUISTA

ESTUDIO Y ANÁLISIS DE LAS MUJERES DETENIDAS Y REPRESALIADAS EN EL ÁMBITO HISTORIOGRÁFICO DEL PAÍS VALENCIANO

Equip investigador:

El projecte està codirigit per:

-Ana Aguado Higón, Catedrática de Hª Contemporánea, miembro del IUED.

-Vicente Sánchez Biosca, Catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat de València

Membres de l’equip:

L’equip global està integrat per dos subequips:

*Subequip dirigit per Ana Aguado:

-Carmen Agulló, Professora Titular del Departament d’Història de l’Educació de la UVEG.

-Luz Sanfeliu, Professora Titular d’Universitat d’Història de l’Educació de la UVEG.

-Vicenta Verdugo, Doctora en Història, col·laboradora de l’IUED i professora del Centre Florida Universitària (adscrit a la Universitat de València)

Subequip dirigit per Vicente Sánchez:

-Rafael Rodríguez Tranche, Professor Titular del Departament de Comunicació audiovisual i publicitat, de la Universidad Complutense de Madrid.

-Vicente J. Benet Ferrando, Professor Titular del Departament de Ciències de la comunicació, de la Universitat Jaume I de Castelló.

-Nancy Berthier, Catedràtica de Llengua i Civilització Hispàniques de la Universitat de Marn-la-Vallée (França).

Proposta de panell informatiu en la porta del Convent de Santa Clara a l’Avinguda de Pérez Galdós núm. 119 de la Ciutat de València:

Aquest Convent de Santa Clara de València va ser habilitat com a presó femenina el 29 juny de 1939 i va estar en funcionament fins al 26 d’abril de 1942.

En aquestes dependències religioses van ser maltractades, torturades i en alguns casos afusellades 1200 dones antifeixistes, pel simple fet d’haver defensat la Llibertat enfront de l’obscurantisme de la religió i la rebel·lió feixista del General Franco.

Moltes d’aquestes dones van perdre els seus fills, robats per l’Església i encara avui en parador ignorat.

En la seua memòria seguim reclamant: Memòria i Justícia!

ALTRES LLOCS DE REPRESSIÓ

Plaça de bous de València

Presó Provincial de Dones de València

Presó Provincial Presó Model d’Homes de València

Presó de Sant Miquel dels Reis

Manicomi Antic Hospital Psiquiàtric del Pare Jofré

En tots aquests llocs, com a poc (falten els centres de detenció que es van usar des d’abril de 1939), els franquistes es van acarnissar amb els detinguts i detingudes republicans, socialistes, comunistes, llibertaris, anarquistes, maçons,… Tot home o dona que va defensar la Llibertat enfront de la il·legítima revolta feixista dels militars encapçalats pel general Franco van patir tortures, vexacions i assassinats.

CEMENTERI DE VALÈNCIA

LA PLATAFORMA PER LA MEMÒRIA PROPOSA EL SEGÜENTS TEXTS PER AL MONOLIT DE LA SECCIÓ 7ª DRETA (Com que té quatre cares hi poden ser escrits més d’un text)

Van voler sepultar els seus noms

Però no sabien que havien

Arrelat muntanyes,

Descendit rius,

Llaurat camps

Engendrat horts,

I que la seua sang

Impregnava el vent,

Regava el blat

Enredava el fang,

Grimpava el bosc,

I encara hui,

Nodreix els presatges,

I crida els seus noms

En la paraula llibertat.

«A les més de 26.000 víctimes del franquisme soterrades entre abril de 1939 i desembre de 1945 a cinc fosses comunes del Cementeri de València.
Unes van ser assassinades per defensar la justícia i la llibertad.
Altres van morir de fam, de fret, de por , a causa de la misèria d’una guerra injusta i d’una una postguerra interminable i cruel.
MEMÒRIA I JUSTICIA»

BOMBARDEJOS A LA CIUTAT DE VALÈNCIA

152 DIES DE BOMBARDEJOS. 515 MORTS ENTRE LA POBLACIÓ CIVIL, ESPECIALMENT DONES I XIQUETS.

LLOCS: PORT, GRAU DE VALÈNCIA, NATZARET, CENTRE (AJUNTAMENT, HOTEL INGLÉS, LA PAU, QUART, ESTACIÓ DEL NORD), BARRI DE RUSSAFA…

PROPOSTA DE PLACA A SITUAR A LA TORRE DEL RELLOTGE DEL PORT DE VALÈNCIA:

EN MEMÒRIA DE LA POBLACIÓ DE LA CIUTAT VALÈNCIA SOTMESA A BOMBARDEJOS PER PART DE LA FLOTA DE GUERRA I L’AVIACIÓ ITALIANA QUE VA ACUDIR EN SUPORT DEL GENERAL FRANCO.

EN HOMENATGE A LES 515 VÍCTIMES CIVILS, PRINCIPALMENT DONES I XIQUETS QUE VAN MORIR A CAUSA DELS 152 BOMBARDEJOS INDISCRIMINATS CONTRA LA POBLACIÓ CIVIL DURANT ELS ANYS 1937, 1938 I 1939.

REFERÈNCIES:

El País Valencià sota les bombes (1936-1939)

Rafael Aracil, Joan Villarroya

«Alas negras» sobre Valencia

Rafel Montaner

La colecció «La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana» editada per Levante-EMV.

VALENCIA 1931 – 1939. GUÍA URBANA.

Lucila Aragó – José María – Azcarraga – Juan Salazar.

B) DONES OBLIDADES QUE MEREIXEN UN CARRER

EMPAR NAVARRO I GINER

València 1900-1984. Mestra, valencianista i feminista. Presidenta de l’Associació de Mestres Valencianistes i membre de l’Agrupació de Dones Antifeixistes. Empresonada i represaliada en 1939. Rehabilitada 23 anys després, en 1962.

Va estudiar magisteri en la Normal de València entre 1916 i 1920. Gràcies a dues de les seues professores, María Carbonell i Angelina Carnicer, va aprendre la teoria i la pràctica de la Institución Libre de Enseñanza que després ella va desenvolupar sobretot en tres àmbits: la renovació pedagògica, el valencianisme i el feminisme. Es va especialitzar com a mestra puericultora en pàrvuls i xiquets disminuïts físics i psíquics.

Va començar a treballar interinament en l’escola de Salines (Alacant); després, en 1926, és destinada com a titular a Parcent, fins a 1930. Entre el 30 i el 33, cridada per la seua antiga professora Angelina Carnicer, va treballar en l’Escola Cossío de València –en els locals de l’antiga Escola d’Artesans- escola privada que seguia la pedagogia de la Institució Lliure d’Ensenyament. El 1933 es va reincorporar a l’ensenyament públic en una escola de xiquetes d’Alfafar en la qual treballa fins a 1936 sense abandonar els mètodes institucionalistes. De fet, mentre treballava a Alfafar en 1934 va fer un curs preparatori en el Col·legi Cervantes del carrer Guillem de Castro dirigit pel mestre institucionalista Angel Llorca, per a poder fer classes en l’Institut Escola que s’acabava de crear a València. Però no va ser seleccionada i va seguir en la seua escola de xiquetes. El 1936 es trasllada a l’Institut d’Assistència Social Mestre Ripoll (antiga Beneficència) de València.

Si el primer tret que caracteritza a Empar Navarro és la seua passió per l’escola, una escola profundament lligada a la vida i al mitjà natural i cultural, basada en l’observació directa, l’ordre i l’alegria –en part per influència de Montessori i en part de l’escola democràtica de Dewey-, un altre tret que caracteritza més a Empar Navarro des de la joventut, és el seu valencianisme.

Ja en 1922, en un banquet organitzat en els Vivers amb motiu de la jubilació de la seua mestra Empar Carbonell, fa un xicotet discurs en el seu honor en valencià, que la seua mestra, molt emocionada, contestà també en la mateixa llengua. Mesos després amb prou escassos 22 anys, participa amb una ponència en “La Nostra Parla”, espai d’opinió en el qual participaven persones influents de la societat valenciana i molt especialment del valencianisme, com Carles Salvador, Bernat Ortiz, Pascual Asins o Maximilià Thous, amb el qual es va casar anys després, en 1928 i del que es va divorciar en 1938. La seua ponència va ser molt nova, per no dir revolucionària, per a l’època: ensenyar als escolars des de xicotets en una llengua que no és la materna dificulta l’aprenentatge i ho fa antipàtic i estrany per a ells; per tant els mestres que treballen en zones valencianoparlants han de conèixer la llengua i parlar-la en els primers nivells abans que el castellà, i, en conseqüència, el valencià s’ha d’ensenyar en la Normal. Per cert que la ponència d’Amparito Navarro va provocar a continuació un debat sobre quin valencià s’havia s’ensenyar en les escoles, si el vulgar o el literari; debat que va quedar en l’aire.

La proclamació de la República i la promulgació de la nova Constitució que permetia ensenyar en les llengües maternes va provocar un nou impuls al valencianisme en la defensa del qual Empar Navarro va participar intensament: a la fi del 33 va ser la primera presidenta de la Associació de Mestres Valencianistes promoguda per Enric Soler i Godes; serà també membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana creada per Carles Salvador a principis del 34; el 1935 s’incorporarà a la Secció de Pedagogia de l’Aliança Intel·lectual per a la Defensa de la Cultura, que defensava una pedagogia basada en el manifest “Educació popular i educació del poble” redactat per Enric Navarro i Borràs, i en la qual hi havia professores de la Normal com Angelina Carnicer i artistes com Manolita Ballester.

Un tercer tret necessari per a dibuixar esquemàticament el seu retrat és la seua defensa dels drets de les dones i del paper de les mestres en aquest combat: “un feminisme encara molt tímid –en paraules de la professora Carmen Agulló- que centra en l’educació la regeneració social, i considera que l’esperança d’un futur millor se centre en les dones en general i en les mestres en particular”. Defensora, doncs, de la igualtat de drets civils i laborals, la incorporació de les dones al treball, l’exigència d’educació, el dret al divorci…

Empar Navarro, com ja es veu pel que s’ha dit fins ací, va ser una activista incansable, també en el terreny més estrictament sindical i polític: el 1933 es va afiliar a l’Agrupació Valencianista Republicana; el 1935 va ser una de les fundadores del Partit Valencianista d’Esquerres, del que va ser membre del Comitè Polític i el mateix any es va sindicar en la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT, la FETE. En la campanya electoral de 1936 participà molt activament en el Front Popular Femení donant mítings –per exemple un molt multitudinari amb Enriqueta Agut i Alejandra Soler en el teatre Serrano de València, desaparegut en el 57, que estava a prop der Les Arenes i des de les finestres posteriors de les llotges es podia veure el mar-.

Durant la guerra va pertànyer al Comitè Provincial de Dones Antifeixistes, va col·laborar amb la seua revista “Pasionaria” dirigida per Manolita Ballester i va participar el 1937 en el Congrés Internacional de Dones contra la guerra i el feixisme celebrat a París.

En acabar la guerra Amparito, com li deien els seus coneguts, va continuar vivint al carrer del Pintor Salvador Abril de València amb el seu fill Albert. Pocs mesos després, al juliol del 39, va ser detinguda i va romandre tres anys a la presó, la Presó Provincial de dones – en el passeig de la Petxina, avui col·legi, pensada per a unes 100 dones però que va albergar a més de mil- i després en el Convent de Santa Clara, on va coincidir amb companyes com Francisca Sanchis Ferrer, Genoveva Pons i la inspectora Angelita Sempere, mestres que amb altres “intel·lectuals” preses van organitzar funcions de teatre i unes classes d’alfabetització.

Després de tres anys de presó la seua causa davant la Jurisdicció Militar va ser sobreseguda, però se li va depurar com a funcionària docent considerada “roja”, dolenta professional, comunista i separada del seu marit. Va ser condemnada a no poder exercir mai més la docència.

Durant els més de vint anys d’inhabilitació i exili interior va treballar primer en l’oficina d’empadronament de l’Ajuntament de València però a causa de les seues manifestacions en contra del Govern en 1947 va ser condemnada a 30 dies d’arrest, una multa de 1000 pessetes i l’acomiadament. Des del 1948 va treballar en la pastisseria-cafeteria Noel, al costat de l’Ajuntament.

Fins a 23 anys després de la seua depuració, quan ja tenia 63, no serà readmesa, i açò gràcies a la seua lluita incansable, però amb una sèrie de sancions –trasllat forçós, no poder canviar de plaça en cinc anys, no poder exercir càrrecs directius, exclusió dels triennis dels anys en els quals va estar depurada-. Va treballar a Albalat dels Sorells i després va demanar el trasllat a Murla, a la Marina Alta, molt a prop de Parcent, que havia sigut la seua segona escola quaranta-dos anys abans, quan comptava amb 26 anys. A Parcent es va jubilar a 70 anys i encara, lluitadora incansable, va aconseguir que se li reconegueren els triennis que a causa de la depuració li havien estat negats.

El 1981 va participar en un acte organitzat per l’Ajuntament de València en commemoració de la consecució del dret al vot de les dones espanyoles.

Va morir a València al desembre de 1984.

Bibliografía:

“Mestres Valencianes Republicanes”,Mº Carmen Agulló Díaz, Universitat de València, 2008

MERCEDES MAESTRE MARTÍ

València 1904-1989 Metge. Sotssecretària del Ministeri de Sanitat i Assistència Social i membre de la Comissió de Reforma Sexual i del Consell d’Assistència Social en 1936-37. En 1937-38 va treballar en el Servei de Transfusions de Sang de l’Exèrcit de Llevant. Exiliada a França i Mèxic.

Mercedes Maestre Martí va entrar amb 17 anys en la Facultat de Ciències i es va llicenciar en medicina a la Universitat de València el 1928 i en Pediatria en la Universitat de Madrid el 1930. Va ser doncs de les poques dones universitàries en aquells anys i de les encara menys metgesses existents: només 53 dones matriculades en totes les facultats de la Universitat de València en 1927-1928 (2,9 del total d’estudiants) i només 13 en la Facultat de Medicina (1,4 del total d’alumnes de Medicina).

Ja en la Universitat va estar molt activa en el moviment estudiantil contra la dictadura de Primo de Rivera. Es va casar amb un dels fundadors de la FUE, Emilio Navarro Beltrán, tots dos pròxims a l’anarquisme. No obstant això ella es va afiliar al Sindicat Mèdic Valencià de la UGT des del 1935 i a l’Agrupació Socialista de València des del 1937.

En començar la guerra va ser nomenada delegada de l’Assistència Social en províncies. Se’n va anar a Madrid i va ocupar la Sotssecretaria del Ministeri de Sanitat i Assistència Social amb la ministra Frederica Montseny. Va formar també part de la Comissió de Reforma Sexual i del Consell d’Assistència Social. Durant aquest període ambdues dones van elaborar un decret que permetera la supressió voluntària de l’embaràs ja que en plena guerra tenir un fill creava a moltes dones dificultats irresolubles i milers de dones recorrien a remeieres i pràctiques abortives que les mutilaven i freqüentment els costaven la vida; a més l’avortament ja havia sigut legalitzat a Catalunya a l’agost del 36. Però aquest decret va quedar pendent d’aprovació per a tot el territori republicà a causa de l’oposició de la majoria de membres del Govern.

Al febrer de 1937 va dimitir dels seus càrrecs i va treballar en el Servei de Transfusions de Sang de Sanitat de Guerra en Llevant amb el grau de capità mèdic.

L’1 de març del 39 Mercedes Maestre i la seua família van passar amb vaixell a Orà i d’allí a França, on van viure tres anys. Després van emigrar a Mèxic on ella va exercir com a pediatra sobretot per a la colònia espanyola. El seu espòs va morir allà. En els anys 70, després de la mort de Franco, Mercedes i la seua germana van tornar a Espanya. Mercedes Martí va morir a València el 1989

Bibliografía:

“La sanidad y la asistencia social durante la guerra civil” testimonios de Federica Montseny, en www.sbhac.net

“Vivir en guerra. La zona leal a la República 1936-1939”, Joan Serrallonga-Manuel Santirso-Just Casas, Universitat Autònoma de Barcelona, 2013

Memòria “El acceso de las mujeres a la Universidad de Valencia 1910-1960”, Dolores Sánchez y Vicenta Verdugo, Universitat de València, 2011

“Les dones valencianes exiliades 1939-1975”, Mª Fernanda Mancebo en “Homenatge a Manuela Ballester”, Direció General De la Dona, València, 1996

TERESA ANDRÉS ZAMORA

Villalba de los Alcores (Valladolid) 1907- París 1946.

Bibliotecària. Organitzadora de les biblioteques de Cultura Popular durant la guerra. Va morir en l’exili a França

Teresa Andrés va nàixer en el poble de Villalba de los Alcores de Valladolid, on el seu pare exercia de metge, però prompte va demanar el trasllat i la família es va anar a Cevico de la Torre, a Palència, on ell va exercir de metge i la mare de mestra; els seus altres cinc germans van nàixer allí.

Va estudiar el batxillerat a l’institut de Palència i va acabar la carrera de Filosofia i Lletres, secció d’Història, a la Universitat de Valladolid el 1927. Immediatament va marxar a Madrid per a realitzar els seus cursos de doctorat i es va instal·lar a la Residència de Senyoretes del carrer Fortuny. Durant els cursos 27-28, 28-29 i part del següent Teresa va fer classes en la secció preparatòria de l’Institut Escola de 2n Ensenyament de Madrid mentre feia els seus cursos de doctorat, en els quals va conèixer al seu futur marit, el valencià Emili Gómez Nadal. En el curs 29-30 va interrompre el seu treball en l’Institut Escola per a preparar oposicions al Cos Facultatiu d’Arxius, Biblioteques i Museus. Durant aqueixos anys, del 27 al 30, va estudiar també magisteri per lliure a Palència i algun estiu va treballar d’au pair a Anglaterra per a perfeccionar el seu anglès.

El 1931 va guanyar amb el númmero 1 la plaça al Cos d’Arxivers i va ser destinada al Museu Arqueològic de León a l’agost, però al setembre, en fer-se càrrec la República de l’arxiu i biblioteca del Palau Nacional, ExPalacio Real, la Direcció general de Belles arts va necessitar sis facultatius per a organitzar i salvaguardar els fons del Palacio i per això va adscriure a Teresa com a cap a l’Arxiu, la qual cosa va obligar a la seua tornada a Madrid.

Un any després, en el 32, va sol·licitar i va aconseguir una pensió de la Junta d’Ampliació d’Estudis i Recerques Científiques per a estudiar onze mesos en arxius i museus d’Alemanya, la qual cosa dóna a entendre que sabia alemany a més d’anglès. Entre el període clau d’octubre del 32 a setembre del 33 Teresa és a Alemanya. Aquest viatge sembla haver sigut important per a la seua evolució política posterior ja que Teresa presencia a Alemanya el triomf del Partit Nazi i les seues primeres conseqüències: el 30 de gener del 33 Hitler guanya les eleccions, el 28 de febrer crema el Reichstag i al març una llei permet a Hitler governar per decret. A la seua tornada a Espanya Teresa va ingressar en el PCE, encara que no consta en quin moment; Alejandra Soler explica que quan ella mateixa es va afiliar en el 34, Teresa ja era una reconeguda militant.

Al gener del 35 Ramón Menéndez-Pidal li encarrega que anara a acompanyar un grup d’alumnes d’art de la Universitat sud-africana de Durban en un viatge d’estudis per Espanya. A l’abril realitza un altre viatge d’estudis en relació amb la seua tesi a una sèrie de catedrals espanyoles. La tesi, que va elaborar al llarg d’anys, fins i tot en l’exili, i que no va arribar a acabar, tractava de l’art de la reixeria espanyola i li la dirigien Elías Tormo i Manuel Gómez Moreno.

En començar la guerra era a Madrid amb un dels seus germans, la resta de la família era a Cevico de la Torre, a Palència, en la zona revoltada. El 2 de setembre va ser afusellat allí pels franquistes el seu pare i un germà que havia acabat la carrera de medicina, i la seua mare va ser suspesa de sou i de feina com a mestra; Teresa no es va poder assabentar d’aquests desastres fins a l’any següent.

A l’octubre del 36 es va casar amb Emili Gómez Nadal, company del doctorat, germà per part de pare del que va ser professor d’Història Antiga de la Universitat de València, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i ell mateix durant els anys 30 membre important d’Acció Cultural Valenciana i de l’Institut d’Estudis Valencians i en el 32 un dels signants de les Normes de Castelló i militant del PCE.

Els primers mesos posteriors al triomf del Front Popular van ser extremadament actius per a Teresa i tots els que s’ocupaven de la cultura popular a Espanya i encara més els anys de la guerra.

A l’agost del 36 es va formar una Comissió Gestora del Cos de Facultatius d’Arxius, Biblioteques i Museus de vuit membres que substituïa a l’anterior amb la finalitat de reforçar el paper dels aspectes de la cultura dels quals era responsable la institució, i “posar-los al servei de les masses populars espanyoles”. En la Gestora hi havia Teresa com a vocal.

Al setembre del 36 es nomena a Josep Renau director de Belles arts i aquest, per a mantenir controlat a tots els funcionaris relacionats amb el patrimoni artístic i realitzar millor les tasques molt difícils que en aquells moments calia fer, crea al febrer del 37 el Consell Central d’Arxius, Biblioteques i Tresor Artístic i un òrgan polític que planificara tota la política cultural de la Direcció de Belles arts. El Consell Central s’estructura en tres seccions (Arxius, Biblioteques i Tresor Artístic) i dins de cadascuna diferents subseccions. De la Subsecció de Biblioteques Generals es va encarregar María Moliner, i de la de Foment de Biblioteques, Teresa Andrés.

Teresa realitzarà doncs una labor enorme al llarg de la guerra en dos organismes sens dubte relacionats: la secció de Foment de Biblioteques de l’esmentat Consell Central i la Secció de Biblioteques de Cultura Popular, que per la seua acció fonamentalment pràctica, és la seua obra més coneguda. Els seus precedents havien sorgit ja des del triomf de la República amb el Patronat de les Missions Pedagògiques presidit per Manuel Bartolomé Cossío, que va crear un enorme nombre de biblioteques escolars entre el 31 i el 35 –la meta era una en cada escola per xicoteta que fóra aquesta-, i amb les Biblioteques Circulants creades a l’agost del 31 i que eren una secció circulant de totes les biblioteques que depenien del Ministeri d’Instrucció Pública.

Cultura Popular va sorgir a l’abril del 36, després del triomf electoral del Front Popular amb la finalitat de coordinar les manifestacions culturals de les organitzacions i partits que formaven el Front. Aquestes manifestacions culturals eren, en realitat, moltíssimes realitzades per exemple, per Cases del Poble i Ateneus Llibertaris que per cert havien sigut tancats en guanyar la dreta en el 34-. Tenia un Comitè Nacional i diverses seccions, de les quals la més activa va ser la de Biblioteques. La seua primera seu va ser el Palau de Revillagigedo a Madrid, prop de la plaça de la Vila; allí se’n van anar a viure els seus principals organitzadors: Teresa Andrés, Josep Renau, Antonio Deltoro, Emili Gómez Nadal.

En produir-se la revolta feixista Cultura Popular va seguir existint, però els seus plans inicials van quedar interromputs, i la seua activitat es va centrar en l’enviament de biblioteques a hospitals i al capdavant, encara que va seguir atenent com va poder les biblioteques d’escoles, sindicats i partits de la rereguarda. Com a mostra de la seua activitat podem dir que en plena guerra, entre juliol del 36 i juliol del 37, van crear i van lliurar 1.097 biblioteques –de les quals 931 es trobaven en els diferents fronts, que s’enviaven als comissaris del batalló o als milicians de la cultura cap dels quals estava capacitat per a la seua organització, per la qual cosa s’enviaven perfectament organitzades, amb els llibres classificats i acompanyats d’un catàleg– amb més de 130.000 llibres i més de 150.000 enviaments a guarderies, hospitals, batallons, llars de soldats i organitzacions polítiques i sindicals. Es va tenir molt en compte fins i tot l’existència de brigadistes internacionals als quals se’ls van facilitar llibres en els seus propis idiomes.

Com a contrast: en la part d’Espanya dominada pels generals feixistes revoltats ja en el 36 es va prohibir la producció, comerç i circulació de llibres, periòdics fullets i impresos que no serviren per a propagar les idees d’aquest sector de l’exèrcit i del nou Estat, la qual cosa va suposar una política de radical depuració: prohibició de lliure circulació de llibres al desembre 36, exhaustiva depuració de les biblioteques públiques al setembre del 37 mitjançant Comissions de Depuració i Juntes Depuradores creades al desembre del 36, compostes per acadèmics, militars i clergues encarregats de retirar els llibres que atemptaren contra la nova ideologia, i donés articulació del sistema bibliotecari republicà. Les Comissions de Depuració.

Des de febrer del 37 va haver-hi una segona seu de Cultura Popular a València pel que trobem a Teresa vivint ací, a casa de la mare del seu marit, en el carrer llavors anomenat Gonzalo Julíá (actualment Gregori Mayans).
En acabar la guerra Teresa Andrés va ser expulsada del cos de Facultatius Bibliotecaris, es va exiliar amb el seu marit a França i van viure a París. Pel que sembla van desitjar anar a Mèxic però no ho van poder aconseguir. Ella va seguir allí elaborant materials per a la seua tesi i va treballar esporàdicament com a bibliotecària. Marcel Bataillon la va contractar per a fer un catàleg de llibres espanyols existents en les biblioteques de París. A París el matrimoni va tenir dos fills, el major dels quals va morir de xicotet, i el segon va ser enviat a Espanya a casa de la mare de Teresa amb escassament dos anys pel perill que es corria a París durant la guerra o potser pel màxim perill que corria la pròpia família, ja que Emili va treballar primer en el Servei d’Emigració de Refugiats espanyols i en ser envaïda França pels nazis es va encarregar de la reorganització del PCE en la zona ocupada i del seu allistament en la resistència; i des de 1942 de l’organització de la Unió Nacional Espanyola per a organitzar les forces polítiques espanyoles en l’exili.

Teresa va morir de leucèmia a París el 1946, poc després d’acabar la guerra. La seua memòria i la seua obra en favor de la cultura popular ha quedat totalment esborrada de la història a Espanya, encara que en els últims anys s’està estudiant i desvetlant la seua labor en estudis, articles i llibres encara que, ara com ara només en l’àmbit universitari.

Bibliografia

“Teresa Andrés Zamora. Biografía”, escrita pel seu fill Antonio Gómez Andrés, Publicacions de la Universitat de València, 2013

“Teresa Andrés Zamora, el compromiso social y político como arma de cultura”, Romà Seguí i Francès, en Métodos de Información (MEI), II época, Vol. 1, 2010

“Viaje en busca de un tesoro: Teresa Zamora Andrés”, Blanca Calvo Alonso-Cortés en gredos.usal.es

“La actividad bibliotecaria durante la Segunda República Española”, Rosa San Segundo Manuel, Ier. Congreso Universitario de Ciencias de la Documentación, Departamento de Biblioteconomía y Documentación, Universidad Carlos III, Madrid (sense data)

FRANCISCA SANCHIS FERRER

València 1896- ¿? Mestra parvulista republicana, lliurepensadora i naturista. Empresonada i represaliada en 1939. Rehabilitada 26 anys després, als 69 anys.

Va nàixer el 1896 en el carrer Valencians, entre la plaça de Sant Nicolau i el carrer de Calatrava, en una família progressista de la burgesia mitjana. El seu pare es dedicava al comerç i la va animar a estudiar, al laïcisme, al republicanisme i al naturisme. Va estudiar en una escola recentment creada: la Institució per a l’Ensenyament de la Dona creada sota el patronatge de la Institució Lliure d’Ensenyament. Allí les xiques aprenien totes les matèries i no solament la “femenines”: aritmètica, geometria, llengua espanyola, geografia, història, ciències naturals i les belles arts… un ensenyament molt més avançat del que era normal llavors per a una dona. Després estudiarien allí Alejandra Soler i Manolita Ballester. Entre 1913 i 1918 va estudiar a l’Escola de Magisteri, en la qual la majoria del claustre de professores era molt conservador en idees i mètodes, tret d’Angelina Carnicer i María Carbonell, ambdues de la Institució Lliure d’Ensenyament. El 1918 obté el títol de mestra, prepara oposicions i les aprova en 1920. Testimoniatge del seu valor és que un estiu veu un anunci en una revista naturista en el qual un comerciant anglès, Jacob Butler, resident a Mazagan, al Marroc, sol·licita una institutriu per als seus fills, i Francisca accepta la plaça, s’embarca sola i coneix durant uns mesos un món que li és absolutament exòtic en uns anys en els quals una dona necessitava companyia fins i tot per a anar a missa.

Els seus contactes amb el món naturista li vénen del seu pare. Aquest, després d’una greu malaltia a conseqüència de la qual va morir una de les seues filles, es va fer vegetarià estricte i va entrar en els cercles naturistes de València als quals li solia acompanyar Francisca. A València, per cert, es trobava un dels cercles naturistes més fort d’Espanya. Així és com Francisca va entrar en contacte amb la revista Helis i amb metges com Mariano Pérez Feliu, defensor del contacte dels xiquets amb la naturalesa, de les colònies infantils i de la medicina naturista. El seu grup de naturistes es reunien en una caseta de camp del barranc de Torrent, feien excursions al Vedat i al Saler, es banyaven, prenien el sol i ballaven de forma natural i espontània – van arribar a tenir contacte amb un germà d’Isadora Duncan-. Naturalment males llengües els van acusar de nudistes, encara que no ho eren: banyar-se i prendre el sol en vestit de bany homes i dones, ja era un escàndol.

Aqueixa va ser una part important de la seua educació que, sens dubte, la va dotar d’una vitalitat, serenitat i bon humor extraordinaris i, segons la seua filla, d’un caràcter atrevit i fins i tot provocador: Mengeu cadàvers!, deien als no vegetarians.

Una altra prova del seu caràcter i el seu sentit de la llibertat la demostra la seua relació amb el seu company Joaquín Calvo López, naturista i maçó, amb el qual va viure durant diversos anys i es va casar pel civil en 1925, uns dies abans que nasquera el seu primer fill. Si banyar-se era pecat, una relació lliure entre dona i home era un crim.

A principis del curs 1922-23 obté la seua primera destinació com a propietària en l’escola unitària de xiquetes de Pina del Montalgrao, a l’Alt Palància, amb uns 500 habitants, en un altiplà a més d’1.000 metres d’altitud al qual només es podia accedir llavors en mula des de l’estació de Barraques. Allí treballà vuit cursos. En una foto d’aqueixos anys s’hi veu amb els seus 41 alumnes de diferents edats. No cal dir que l’estat i els mitjans de la seua escoleta eren patètics i no menys difícils les condicions de vida de les seues alumnes i familiars. Sense mitjans però amb voluntat, decisió i enginy va aconseguir fer l’ensenyament agradable i ensenyar a les seues xiquetes costums higienistes tan simples com llavar-se la cara i pentinar-se a la font abans d’entrar a classe, per fred que fera i davant l’horror dels pares. Allí va viure sola i allí va tenir al seu fill. El 1927, durant la dictadura de Primo de Rivera, ja va patir un expedient governatiu encara que en el text conservat no es diuen les causes. No va ser l’única advertida, en els mateixos anys mestres com Carmen García de Castro o Eugenio Moreno van ser cessats, acusats d’ “idees antirreligioses, antipatriòtiques i antisocials”.

Els estius els passava amb el seu marit, amb familiars i amics a Pinedo, a la platja.

Com que el seu marit pertanyia a la Gran Lògia Regional de Llevant, ella, encara que mai va pertànyer a la maçoneria, coneixia i tractava als seus companys, entre ells el professor de llatí de l’Institut Lluís Vives, Perkas, que era grec i va ser un dels fundadors de l’Escola Cossío.

En el curs 30-31, deixa Pina i ocupa la plaça de mestra de pàrvuls a Llíria, ja que havia fet durant els anys anteriors un curs de mestra puericultora a l’Escola Provincial de Puericultura a la qual assistien mestres, llevadores i infermeres.

Llíria, a diferència de Pina, estava molt polititzada per dretes i esquerres i els enfrontaments –fins i tot a nivell de bandes de música- eren continus; a més l’escola era graduada i estava en un edifici nou en el qual treballaven diverses mestres i mestres joves com Guillermina Medrano. Però en construir l’escola no es va comptar amb els pàrvuls, que estaven en un local vell i malament condicionat darrere de l’Ajuntament; la inspectora reconeixia al novembre del 34 el bon treball de la mestra i el mal estat del local. Precisament la mateixa inspectora que cinc anys després va formar part de la Comissió Depuradora que va expulsar Francisca del magisteri.

A Llíria va nàixer la seua segona filla. Els estius seguien sent feliços en la platja de Pinedo i el Saler.

Els anys 30 van ser per a Francisca –Dª Paquita- de molta activitat, primer a Llíria i després a València: es va afiliar a la Federació de l’Ensenyament de la UGT mesos abans de proclamar-se la República, va ser la primera dona afiliada a la FETE a València. La seua relació amb el republicanisme la va portar a afiliar-se també a Izquierda Republicana en el 34, després de la revolució d’Astúries, encara que a l’octubre del 36 passarà al PSOE.

Al setembre del 36 és traslladada a València, a la Fundació Romero, abans Asil Romero, per a substituir al personal religiós que ho portava. Aquest Asil Romero ocupava el lloc de l’actual Universitat Catòlica de València del carrer de Guillem de Castro, enfront de la Beneficència; també es va dir Asil de Sant Joan Baptista perquè el va fundar un ric comerciant de sedes anomenat Juan Bautista Romero, per a xiquetes pobres.

Aquest Asil, en ser administrat per la Diputació de València –com els propers Casa de la Beneficència i de la Misericòrdia- va passar a anomenar-se Fundació Pablo Iglesias i el seu claustre era majoritàriament socialista. Allí van estudiar durant la guerra més de 600 xiquets i xiquetes orfes de combatents o evacuats de Madrid amb edats molt variades però predominantment molt xicotets i van ensenyar fins a 11 mestres progressistes amb mètodes pedagògics actius, lúdics i cívics. El director va ser Higinio Martínez.

Teresa va romandre a València durant tota la guerra treballant en aquest centre i vivint molt a prop, al carrer de Túria.

En arribar la guerra, quasi al final se li va oferir la possibilitat de marxar a la Unió Soviètica amb els seus dos fills però no va voler perquè el seu marit, que no era mestre, no els podria acompanyar. Pensaven marxar a Alacant i tal vegada exiliar-se a França o a Mèxic. Però no li va donar temps.

Dª Paquita va ser detinguda a l’agost del 39 a Llíria amb la seua filla de quatre anys i tancades ambdues –és una forma de parlar, perquè només les separava una cortina del carrer, vigilada per moros- en un domicili de Llíria habilitat com a presó per a dones. Després la van traslladar a la part alta de l’Ajuntament sense la xiqueta, a la qual va recollir i va portar a València el seu germà, un vertader adult per necessitat amb 14 anys.

L’acusació de ser naturista sembla que va ser determinant en el seu procés. La sentència del procés sumaríssim d’urgència contra ella es va donar al novembre del 39: acusada de propagar en les seues classes idees marxistes i antirreligioses i de ser mestra durant el “Moviment” en l’Escola Pablo Iglesias, la pena serà de sis anys i un dia de presó major. Allò de les idees marxistes era especialment ridícul si pensem que els seus alumnes des de 1930 havien sigut sempre pàrvuls.

Una vegada confirmada la condemna, Francisca va ser empresonada a la presó del Convent de Santa Clara. Allí coincidirà amb altres mestres com Amparito Navarro i la inspectora Angelita Sempere. Les mestres van organitzar a la presó classes i festivals. Els fills de Francisca la visitaven diàriament per a portar-li menjar–el marit no podia eixir a la llum, estava amagat i en perill de ser detingut-.

A la presó va treballar en l’oficina i va mantenir correspondència camuflada, com altres preses, amb els seus fills, especialment amb la xiqueta. Els xiquets amb el pare vivien a la seua casa del carrer de Túria; després la xiqueta va anar a viure amb una tia fins que Dª Paquita va eixir de la presó. El seu marit i el fill major, Horaci, de 14 anys, amb tres anys de batxillerat que no se li van convalidar, es van posar a treballar com a sabaters amb un amic procurant no cridar l’atenció. Això no obstant, en el 45 el Tribunal per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme va obrir procés contra Joaquín. Joaquín va morir al poc temps i tres anys després de la seua defunció, en dictar-se la condemna, les autoritats franquistes van anar a detenir-lo.

Francisca va eixir de la presó el 1942, potser en tancar-se com a presó el Convent de Santa Clara el 26 d’abril d’aqueix any, quan les preses van ser traslladades a la Provincial de Dones. La saturació de la Provincial -amb 290 preses i 13 xiquets ja en el 41- va haver d’augmentar amb l’arribada de les preses de Santa Clara, i es van haver de concedir bastants presons atenuades i llibertats condicionals; potser Teresa se’n va beneficiar.

Mentrestant havia sigut separada definitivament del magisteri, així que en tornar al seu pis del carrer de Túria es va haver de dedicar a qualsevol treball per a sobreviure, fins i tot a l’estraperlo.

Mai va parar de demanar la revisió del seu expedient de depuració i, finalment, el 1964, 25 anys després d’haver sigut destituïda, se li va alçar la prohibició de no exercir i va ser enviada a un col·legi de Mislata.

Allí es va presentar l’11 de gener del 65 amb 69 anys.

Explica la seua filla que els pàrvuls, en veure una mestra tan anciana no volien entrar a classe, però quan es va jubilar poc més d’un any després, a l’abril del 1966, a més d’una medalla d’or i de l’homenatge dels seus col·legues, va rebre el seu millor premi: el dels seus xiquets que deien plorant: no volem que se’n vaja la senyoreta vella!

Dª Paquita va morir a València.

Bibliografía:

“Mestres valencianes republicanes”, Mª Carmen Agulló Díaz, Universitat de València, 2008.

CARMEN VALERO GIMENO

Silla 1893- 1962 Mestra republicana, feminista, sindicalista. Represaliada en 1939. Rehabilitada el 1951.

Carmen Valero va nàixer a Silla el 1893; va estudiar a l’escola del seu poble i després la seua família la va enviar al col·legi de les monges teresianes a estudiar la carrera de mestra nacional; en la seua biografia apareix una foto d’ella amb 19 companyes d’aquest col·legi vestides totes d’uniforme en 1910. El 1913 va obtenir el seu títol de mestra nacional a l’Escola Normal de València amb la nota d’excel·lent, que va considerar insuficient perquè desitjava traure la nota màxima per a sol·licitar una beca d’estudis.

La seua primera destinació com a mestra va ser Novelda, a la província d’Alacant. Cobrava 1000 pessetes l’any, és a dir, la fabulosa quantitat de 83 pessetes al mes. Però mentre treballava allí no deixava d’estudiar: es va matricular a l’Escola de Comerç de València i va estudiar el Batxillerat –que llavors no s’exigia per a ser mestra. El 1918, amb 25 anys, va rebre el títol de batxiller i el de perit mercantil. En la seua promoció de batxiller eren 216 alumnes i només 9 dones. En aqueix any va publicar un llibre de “Problemes d’aritmètica mercantil” que s’usarà després en les Escoles de Comerç.

El 1920 va demanar l’excedència de magisteri per a seguir estudiant i va obtenir el títol de professora mercantil: va ser la primera dona a obtenir-lo. Però desitjava seguir estudiant i se’n va anar sola a Madrid per a cursar tres anys a la Universitat de Ciències Químiques. Una foto la mostra amb la toga i la birreta de llicenciada en Química el 1925.

Amb la seua preparació es podia haver dedicat a moltes coses, però… era dona i això li tallava molts camins, i, a més, li agradava l’escola, ensenyar als joves, sobretot a les dones.

Així que el 1923 va demanar la reincorporació al magisteri i va ser destinada a Oliva. Allí va conèixer el seu marit, industrial valencià amb una fàbrica de sabó al carrer de Guillem de Castro. Es va casar el 1926, amb 33 anys, una edat tardana per a una dona de la seua època. En el 28 va tenir un fill. La seua vida semblava estar ja traçada i resolta.

Però ella, per sobre de tot se sentia mestra, estava molt descontenta de la situació de l’ensenyament i sobretot de la discriminació que imposava a les dones el sistema educatiu. Si els alumnes estudiaven poc de temps i en males condicions, les alumnes ho tenien encara pitjor: cal·ligrafia, lectura i “costura”.

Carmen Valero va lluitar per una escola millor per a tots i igualitària per als dos sexes, i pels drets de les dones. I la República va a ser propícia per a la seua lluita.

El primer problema era el baix nivell de preparació dels mestres, aquest problema es va intentar resoldre amb el Pla Professional del Magisteri de 1932 que els exigia majors estudis –batxillerat, tres anys d’estudis i un de pràctiques, millorava els seus sous, facilitava el seu reciclatge, n’augmentava el nombre. Un altre problema era la mala situació de les escoles i els seus mitjans, que també la República va intentar millorar en quantitat d’escoles, a millorar el seu estat i la seua dotació. El tercer problema era irresoluble: l’odi de la classe dominant contra tot el que volguera educar al poble, als treballadors.

La República va donar una embranzida a les aspiracions de Carme, que es va mobilitzar immediatament al costat de la República: va col·laborar amb les colònies infantils de la FUE – va ser sòcia d’honor juntament amb Rodolfo Llopis, Teodor Llorente, el Dr. Peset Aleixandre, Sigfrido Blasco, Aparicio Albiñana…-; fundà i va difondre a València amb un grup de companyes, entre elles Francisca Sanchis, Guillermina Medrano i Enriqueta Agut, la Federació de l’Ensenyament de la UGT, per a això va viatjar reiteradament per les províncies de València i Alacant.

En la seua escola d’Oliva, Carme, que coneixia i aplicava la pedagogia laica, crítica i participativa de Celestin Freinet, va fundar amb les seues alumnes a l’abril del 36 una revista que van anomenar “Caputxeta Roja- Periòdic infantil redactat i il·lustrat per les xiquetes de l’Escola”.

Al juliol del 36 es revolten els generals feixistes: el seu marit era a Melilla on volia muntar una fàbrica de sabó, i allí es va quedar durant tota la guerra. El seu fill era a Bunyol en una colònia infantil i encara recorda com un camió de milicians va anar a recollir-los. Carme es va passar la guerra a Oliva amb el fill. De les seues activitats, naturalment tergiversades i exagerades amb la finalitat de perjudicar-la però en part vertaderes, informava el Consell de guerra sumaríssim que se li va obrir al maig del 39, amb prou feines un mes després d’acabar la guerra: a més de les acusacions genèriques de desafecta al Moviment Nacional i exaltadora de la rebel·lió, és acusada de fundadora del partit Izquierda Republicana, d’haver format part d’una taula electoral en les eleccions de febrer del 36 en les quals va vèncer el Front Popular, d’haver-se afiliat al PCE el 1937, d’organitzadora del grup de Dones Antifeixistes a Oliva, de promotora d’una escola nocturna i una biblioteca popular, de ser membre del Socors Roig Internacional i col·laboradora en les col·lectes de diners i en el taller de confecció de roba per als soldats… I al final s’afig, textualment: “… gaudia de gran ascendent entre els dirigents marxistes… Encara que no se li coneix que públicament realitzara propaganda per al Front Popular, privadament sempre es va manifestar entusiasta dels postulats d’esquerres…”

El procés va durar vuit mesos; increïble i excepcionalment, Carme va resultar absolta. La possible explicació és la gran quantitat de persones de Silla i Oliva, manifestament de dretes, que es van jugar el seu prestigi testimoniant a favor seu: des dels alcaldes d’Oliva i Silla fins al capellà de Silla i la Superiora de l’Asil d’ancians d’Oliva,, un gran nombre de les seues alumnes avalades pels seus pares, càrrecs de la Falange de tots dos pobles. En el seu propi escrit de descàrrec ella no renunciava a les seues idees, es defensava dient que va treballar segons la legalitat republicana. A més, i açò també va haver de jugar al seu favor, rebutjava totalment els actes revolucionaris de les expropiacions de terres que els seus propis pares havien patit a Silla, rebuig que en el seu moment li havia reportat amenaces, enfrontaments i disgustos.

El 1951, després de cinc apel·lacions infructuoses, se li va revisar el càstig i va poder reintegrar-se al magisteri encara que controlada i sense possibilitat de trasllat. La seua última plaça va ser a Bétera i per evitar els desplaçaments va canviar el seu domicili a València, al carrer de Sant Josep de Calassanç. A Bétera va treballar fins a la seua jubilació, que va haver de ser anterior als 70 anys, ja que quan va morir tenia 69 anys i ja estava algun temps jubilada.

Va morir a la seua casa de Silla, en la mateixa on havia nascut, al setembre de 1961.

Bibliografía:

“Carmen Valero Gimeno. Crónica de una luchadora”, de Josep Antich Brocal (cronista de Silla), Magazin Municipal núm. 14, Ajuntament de Silla, 2009.

LUCÍA SÁNCHEZ SAORNIL

1895 – 1979. Poetisa, escriptora, feminista. Activista anarcosindicalista de CNT. Fundadora a l’abril de 1936, juntament amb Mercedes Comaposada i Amparo Poch, de l’organització anarquista femenina “Dones Lliures”.

Lucía Sánchez Saornil Naix, el 13 de desembre de 1895, en el si d’una família pobra del barri de les Peñuelas de Madrid. La seua mare i un germà, van morir molt ràpid, quedant-se ella al càrrec del seu pare i una germana. Açò va limitar la seua formació acadèmica, però la seua gran capacitat va facilitar que després de l’escola pública continuara els seus estudis de pintura en l’Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando compaginant-ho amb el seu treball com a telefonista.

En l’ambient cultural de l’Acadèmia de Belles arts va començar a relacionar-se amb l’avantguarda literària de l’època, decantant per la poesia i seguint els moviments avantguardistes.

La seua producció poètica en els inicis tendeix a ser modernista, per a passar més tard en el ultraísmo, moviment del que és cofundadora i en el qual participa activament. Mostra d’ells és la seua coparticipació en el Manifest ultraísta publicat en la revista Cervantes l’any 1919. Durant aqueixa època també publica en les revistes “Grècia”, “Taulers”, “Plural”, “Deu” i “La Gaseta Literària”. És considerada l’única representant poeta d’aquest moviment, encara que com ocorre a moltes dones, és obviada en les antologies del ultraísmo que ni l’esmenten. Alguns dels poemes més notables d’aquella època són “Quatre Vents” o “Triava Interior”.

Amb la seua major implicació en el moviment anarquista, a partir dels anys 20, abandona la poesia per a dedicar-se a l’activitat política en el se del moviment anarcosindicalista. Va participar en diferents conflictes socials dins de Telefónica. En 1927 és bandejada a València, on va col·laborar en diversos periòdics anarquistes com a Terra i Llibertat i Solidaritat Obrera. De tornada a Madrid en 1929, va prosseguir amb les seues activitats en el moviment anarquista, fent-se càrrec en 1933 de la secretaria de redacció del periòdic CNT.

La seua posició feminista es va reafirmant al llarg dels anys, com es pot apreciar en els seus articles publicats en aquest temps en “Terra i Llibertat”, “La Revista Blanco” i “Solidaritat Obrera”, on defensa obertament que la lluita de la dona no ha d’estar supeditada a la lluita de classes i on insta als anarquistes perquè comencen a alliberar a les dones dels seus prejudicis en les seues pròpies cases.

A l’abril de 1936, Lucía, juntament amb Mercedes Comaposada y Amparo Poch, funden l’organització femenina “Dones Lliures”, i inicien la publicació de la revista que li donarà nom i de la qual és editora i redactora.

En 1937 participa en el 1º Congrés de Dones Lliures, celebrat a València, i en el qual es va constituir la Federació Nacional de Dones Lliures.

Al maig 1938 ocupa la secretària del Consell General de Solidaritat Internacional Antifeixista. Es trasllada a viure a València on es converteix en la redactora cap del setmanari “Llindar”; allí coneix a la qual es va convertir en la seua companya, Amèrica Barroso, de la qual ja mai es va separar.

Passen juntes a peu la frontera en 1939 i, després de dos anys a França, juntes la tornen a passar en 1941 fugint de la dominació nazi, i s’instal·len a Madrid.

Dos anys després, després de ser reconeguda Lucía, es traslladen amb el suport de la família d’Amèrica a València, on romandrà ja la resta de la seua vida, en la seua major part en la clandestinitat.

Sobreviuran amb el treball d’Amèrica en un consolat mentre Lucía retoca fotografies. i pinta ventalls Viuen amb total discreció el que permet no tornar a ser trobada pel règim , i les dues dones van envellint juntes, en un anonimat acurat que molt pocs coneixen, però que permet riques tertúlies, no exemptes de sentiments de ràbia i pèrdua. La derrota absoluta la reflecteixen aquests versos: «Has jugat i vas perdre: açò és la vida». “Pero… ¿es verdad que la esperanza ha muerto?

Text aportat per Emilia Moreno, Secretaria de la CGT.

València, a 28 de gener del 2016

PLATAFORMA PER LA MEMÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ

https://www.facebook.com/perlamemoriapv/?fref=ts

plataformaperlamemoria@gmail.com

Comparte:

Relacionado

Deja un comentario Cancelar la respuesta